Per tal de visitar comarques, i no solament menjar, passejar i dormir; vaig contractar un paquet d’excursions a diferents indrets catalans per preus bastant mòdics en una de les moltes agencies locals que té escampades una empresa especialitzada pels carrers de Salou. Calia triar la llengua dels guies entre: angles, francès o castellà, i no vaig tindre altra opció que la guia castellana. Això em va fer pensar que l’activitat d’aquesta empresa està enfocada exclusivament cap el turisme foraster.
Efectivament, la guia era castellana, però amb un evident accent que no era català ni castellà, tot i que en privat parlava català perfecte. A més, molt culta i preparada per les explicacions de la història general de Catalunya i la concreta de cada lloc on anàvem, o passàvem en el bus. Generalment no sempre estan tan ben preparats els guies. Va començar explicant-nos la història catalana des del segle IX, amb Guifré el Pilós que inicià una dinastia nacional partint de diferents comtats catalans que anaven unint-se. Al segle XII, en Ramon Berenguer es casa amb Peronella i s’uniren a Aragó formant una única Corona.
Ho feia en castellà si, però des d’una perspectiva catalana i amb una pedagogia de fer-te conèixer els punts bàsics de la història catalana, sense ingerències pseudohistòriques. De vegades barrejava alguna llegenda que vull entendre-la com una estratègia per no avorrir massa els que no estan massa interessats. L’administració política de Catalunya està per províncies, deia, cosa que no agrada els catalans que l’entenen com definien les províncies els romans: terra conquistada. Deia que els catalans els agrada més gestionar-se administrativament per comarques, que són altament respectades entre si; i prova d’això és el seu ball nacional: la sardana, que és com un símbol d’unió entre comarques. Es parla majoritàriament el català, deia, tot i que Barcelona té un caràcter cosmopolita. A més, afegia, l’ensenyament –des de l’escola infantil a la universitat– es fa en català.
Bressol de catalanitat
L’actualitat independentista d’una part de catalans la tractava de la manera més discreta sense inclinar-se per cap opció, fen referència de les particularitats catalanes que s’han manifestat sempre des de la Guerra dels Segadors.
L’explicació històrica sobre Montjuic em va parèixer molt acceptable, especialment la utilització de la fortalesa per Felip V per tal de dominar la ciutat. A més, les diferents polèmiques que van haver-hi sobre mantenir la memòria i el lloc de l’afusellament de Lluís Companys.
Poques coses que caracteritzen les arrels i caràcter dels catalans va deixar per dir la guia: gòtic català, burgesia catalana, modernisme català, l’eixampla català encarant els carrers al mar per rebre la brisa, etc. Aquesta és sens dubte la preparació oficial de l’escola catalana de guies turístics. Aquesta és la pedagogia cara al turista; així és com es dona a conèixer un poble. Potser caldria fer constar ara i ací un detall que no em va caure be. En fer menció a les illes Balears, se li va escapar el verb alliberar, en compte de conquistar. Detall que privadament li vaig raonar i m’ho va admetre, demostrant el seu tarannà obert i assenyat.
No es difícil d’imaginar la pedagogia que haguera usat un cicerone valencià al costat d’aquesta guia d’escola catalana. Compareu el relat històric que us fa qualsevol guia del Castell d’Alacant. Això ha fet trobar-me una mica incòmode i sentir-me una mica frustrat en veure què el meu País li falta un bon regó per normalitzar-se.
