Sempre que els néts del tio Rabosa es trobaven amb els fills de la viuda de Casporra en les sendes de l’horta o pels carrers de Campanar, tot el veïnat comentava el succés. S’havien mirat! S’insultaven amb el gest! Allò acabaria malament, i el dia més poc pensat el poble patiria un altre disgust.
L’alcalde amb els veïns més notables predicaven pau als xicons de les dos famílies enemigues, i allà anava el capellà, un vell de Déu, d’una casa a altra, per a recomanar-los que oblidaren les ofenses.
Trenta anys que els odis dels Raboses i Casporres escandalitzaven a Campanar. Quasi en les portes de València, al rialler poblet que des de vora riu mirava a la ciutat amb els finestrals redons del seu campanar agut, repetien aquells bàrbars, amb rancor africana, la història de lluites i violències de les grans famílies italianes en l’edat mitjana. Havien sigut grans amics en altres temps; les cases, encara que situades en carrers diferents, limitaven pels corrals, separats únicament per una tàpia baixa. Una nit, per qüestions de reg, un Casporra d’una escopetada va deixar estés a l’horta un fill del tio Rabosa, i el fill menut de Rabosa, perquè no es diguera que en la família no quedaven hòmens, va aconseguir, després d’un mes d’aguait, col·locar-li al matador una bala entre les celles. Des de llavors, les dos famílies viuen per a exterminar-se, pensant més a aprofitar els descuits del veí que el cultiu de les terres. Escopetades enmig del carrer; trets que en fer-se de nit rellampeguen des del fons d’una séquia o darrere dels canyars o màrgens quan l’enemic odiat tornava del camp; algun viatge, un Rabosa o un Casporra camí del cementeri amb una onça de plom dins de la pell, i la set de venjança sense extingir-se, sinó que s’extremava amb les noves generacions, ja que pareixia que en les dos cases els menuts ja eixien del ventre de les mares tirant mà a l’escopeta per a matar els veïns.
Després de trenta anys de lluita, a cals Casporres només quedava una viuda amb tres fills jóvens que semblaven torres de músculs. En l’altra hi havia el tio Rabosa, amb huitanta anys, immòbil en una cadira de repòs d’espart, amb les cames mortes per la paràlisi, com un ídol arrugat de la venjança, davant del qual juraven els dos néts defendre el prestigi de la família.
Però els temps havien canviat. Ja no era possible anar vinga el tir, com els seus pares, en plena plaça a l’eixida de missa major. La Guàrdia Civil no els perdia de vista; els veïns els vigilaven. Hi havia prou que un d’ells es detinguera uns quants minuts en una senda o en un cantó, per a vore’s en no res envoltat de gent que l’aconsellava la pau. Cansats d’eixa vigilància que degenerava en persecució i s’interposava entre ells com a obstacle infranquejable, Casporres i Raboses van acabar no buscant-se, inclús es fugien quan la casualitat els posava cara a cara.
Tal va ser el desig d’aïllar-se i no vore’s, que els va paréixer baixa la paret que separava els corrals. Les gallines dels uns i dels altres, escalant els muntons de llenya, fraternitzaven a la part alta de les bardes; les dones de les dos cases canviaven des de les finestres gestos de menyspreu. Allò no es podia resistir: era com viure en família. Així que la viuda de Casporra va fer que els fills alçaren la paret una vara. Els veïns es van afanyar a manifestar el menyspreu amb pedra i morter, i van afegir uns quants pams més a la paret. I així, en eixa muda i repetida manifestació d’odi, la paret anà pujant i pujant. Ja no s’hi veien les finestres, poc després no s’hi veien les teulades, les pobres aus de corral s’estremien en l’ombra lúgubre d’aquella paret que ocultava part del cel, i el cloqueig sonava trist i apagat a través d’aquell mur, monument de l’odi, que pareixia pastat amb els ossos i la sang de les víctimes.
Així va transcórrer el temps per a les dos famílies, sense agredir-se com en una altra època, però sense aproximar-se: immòbils i cristal·litzades en el seu odi.
Una vesprada, les campanes del poble van tocar a alarma. Cremava la casa del tio Rabosa. Els néts eren a l’horta, la dona d’un al llavador, i pels badalls de portes i finestres eixia un fum dens de palla cremada. Dins, en aquell infern que rugia en voler escampar-se, hi havia el pobre tio Rabosa, immòbil a la cadira de repòs. La néta s’estirava el monyo, s’acusava com a autora de tot per un descuit; la gent s’arremolinava al carrer, espantada per la força de l’incendi. N’hi hagué que, més valents, van obrir la porta, però va ser per a tirar arrere davant la glopada de fum dens carregada d’espurnes que es va escampar pel carrer.
–L’agüelo! El pobre agüelo! –cridava la dels Raboses, mentres mirava debades buscant un salvador.
Els veïns, espantats, van experimentar la mateixa sorpresa que si hagueren vist el campanar anant cap a ells. Tres xicons entraven corrents a la casa incendiada. Eren els Casporres. S’havien mirat intercanviant una miqueta de trellat i, sense més paraules, es van llançar com a salamandres en el braser enorme que era allò. La multitud els va aplaudir en vore’ls reaparéixer portant en alt, com a un sant en l’anda, el tio Rabosa en la cadira de repòs d’espart. Van deixar el vell sense quasi ni mirar-lo, i una altra vegada cap a dins.
–No, no! –cridava la gent.
Però ells somreien, i avant. Salvarien el que pogueren dels interessos dels seus enemics. Si els néts del tio Rabosa estigueren allí, ni s’haurien menejat de casa. Però només es tractava d’un pobre vell, a qui havien de protegir com a hòmens de cor. I la gent els veia tan prompte al carrer com dins de la casa, bussejant en el fum, llevant-se les espurnes com si foren dimonis inquiets, traent mobles i sacs per a tornar a clavar-se entre les flames.
Va pegar un crit la multitud en vore els dos germans majors que treien el menut al braç. Un tros de fusta, en caure, li havia trencat una cama.
–Una cadira, de seguida, va!
La gent, en la precipitació, va arrancar el vell Rabosa de la cadira de repòs d’espart per a assentar el ferit.
El xic, amb el pèl socarrimat i la cara fumada, somreia, i ocultava el dolor agut que li feia frunzir els morros. Va sentir que unes mans trèmules, aspres, amb les escates de la vellesa, li oprimien les seues.
–Fill meu! fill meu! –gemecava la veu del tio Rabosa, que es rossegava cap a ell.
I abans que el pobre xic poguera evitar-ho, el paralític va buscar amb la boca desdentada i profunda les mans que tenia agarrades, i les va besar, les va besar milanta vegades, banyant-les de llàgrimes.
Tota la casa es va cremar. I quan van cridar els obrers per a fer-ne una altra, els néts del tio Rabosa no els van deixar començar netejant el terreny cobert de runa negra. Abans havien de fer una faena més urgent: assolar la paret maleïda. I amb el mall a les mans, ells van pegar els primers colps.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
