Villa Veronica em recordava al sanatori de Zauberberg, tots els seus residents havíem arribat amb una malaltia. És cert que a la novel·la de Thomas Mann tots pateixen els mateixos símptomes, els de la tuberculosi. Els hostes de Natale teníem en comú una altra malaltia, més contemporània: la sensació de fracàs. Després d’una temporada amarga, tots havíem acabat allí, aïllats del món, sense cobertura, sense menjar, excepte per les melmelades caseres, les biscotes ràncies i els croissants industrials. I, sense que cap de nosaltres ho sabera, teníem una difícil missió: curar-nos.
L’episodi de hui no és ric en acció, sinó que destaca per la seua quietud, per la perfecta reproducció que de la vida interior, intel·lectual i afectiva es disposa a fer l’autor. Un moment, un escriptor autoanalitzant la seua pròpia escriptura? Benvinguts a la metaliteratura amics meus, podeu agrair-ho al postmodernisme.
Atenció lector: a continuació, un relat dins del relat…
Javier és un home silenciós, a soles li agrada parlar si té alcohol davant. Per això, la seua metgessa, una dona estrangera que no l’ha examinat ni tocant-lo amb un pal, li ha dit que té les transaminases per damunt del percentatge acceptable. La mateixa metgessa li ha dit que podria estar infectat d’hepatitis, no sabem si A, B o C, perquè aquesta metgessa és parca en paraules. Li ha recomanat tornar al setembre i, si encara és viu, li trauran sang per saber l’estat de la seua malaltia. Javier, que encara que semble un revolucionari era molt obedient, va decidir tornar al setembre i no va demanar un segon examen. “Total, sobren éssers humans, i en el teatre encara més.”, pensa cada matí, mentre es palpa el fetge, tractant d’arribar a alguna mena de comunicació amb el seu òrgan.
L’escriptor espanyol s’alça del seu llit, massa menut, i nota com els seus ossos entonen un quejío. Com mai li ha agradat massa el flamenc, ix a respirar aquell aire sanador de les muntanyes sicilianes. Fora li espera Natale, el seu amfitrió. S’alça com si es tractés d’un majordom britànic i corre a preparar el café. Javier, que viu en un sanatori ple de dones, sap que encara falten una estona perquè comence el jaleo.
Natale porta el café, fa cafeteres xicotiues, com si fóra un habitant de la Vall d’Uixó, i Javier sempre ha de demanar una altra cafetera. A Natale li agrada parlar. “És normal”, pensa Javier, viu allí dalt, tot l’any, pràcticament a soles, sense veure ningú més enllà dels seus hostes. De tant en tant, baixa fins a Roccalumera per a veure com està la seua dona. Ella és professora, però encara no s’ha jubilat. Natale no vol que es jubile, ja que aleshores hauran de conviure en la inactivitat i això l’atemoreix. És un home llegit i els dos passen eixes primeres hores del matí, a soles, sense les seues companyes de sanatori, parlant.
A l’amo de la casa li fan molta gràcia les paraules espanyoles que s’assemblen a les sicilianes i recorda, constantment, els tres-cents anys de dominació espanyola de Sicília, com si, en part, volguera tornar a ser part del Regne Borbònic. Javier li parla de la Corona d’Aragó però ès un temps massa llunyà i la conversa deriva en la virtuositat de Rodríguez Zapatero, un heroi per als italians. No parlen de futbol, cosa que Javier agraeix, parlen més de la vida, dels joves, de la Itàlia. De la filla de Natale, que no viu a Itàlia, se n’anà a Anglaterra. Ella ha estudiat a Catània, a uns 58 kilòmetres d’allí. Ha estudiat la trienale de Belles Arts. Natale convida l’escriptor a alçar-se i li mostra l’interior de la casa, on, a les parets, es poden apreciar els primers passos de la seua filla com a pintora. Però Natale sap que no es pot viure de l’art a Itàlia i que és necessari eixir. Es reconeix com un pare anodí, perquè sempre ha volgut lluny la seua filla. No és que no l’estima, sinó que sap que en aquest món globalitzat (la Globalització, gran invent del Pentàgon) cal aprendre idiomes i viatjar i sempre que ha pogut ha pagat viatges d’estudis a la seua filla. L’escriptor reconeix en algun dels gestos de l’amo del sanatori el seu pare. Ambdós tenen els cabells blancs, eixes arrugues, eixa passió per la història, per les guerres, pels herois…
La resta de malaltes gotegen com la rosada. I Javier les mira en silenci i els somriu, amb un mig somriure indesxifrable, potser l’única cosa que conserva de la seua infantesa. Elles li prenen el pèl, el poc que roman, i l’escriptor, en una parenceria d’ofici, els pregunta per les seues vides.
Així transcorren els matins, entre paraules i el silenci de la muntanya. De tant en tant ascendeix, amb dificultat d’escalador, el soroll del rierol. Un renille d’un cavall que s’ha escapat de la seua tanca; una orquestra d’esquellots acompanyen els malalts, que mengen, riuen, compten i fan contes de la seua vida.
I, a poc a poc, i sense saber com, Marta, Alice, Gabriella, Giovanna, Cristina i Javier van trobant-se millor i, cada nit, quan s’encaminen a les seues habitacions, senten que ja no fa falta llepar-se tant les ferides. I, així, com una manada de llops dels Pirulitani, sanen.
