El crit del jutge, que sempre havia destacat entre els seus companys d’ofici per una veu de tenor que li conferia cert aire baronívol i senyorial, va ressonar per tota la sala, i a poc a poc el públic assistent a aquell judici que tanta expectació havia aixecat en els mitjans de comunicació, començà a calmar-se. L’home va dirigir una mirada ferotge a l’acusada abans de sentenciar:
—Per tot el que s’ha dit en aquest tribunal, i regint-nos per les lleis que dicta el Dret Civil i Penal, el seu comportament pot ser catalogat, sense cap mena de dubte, d’incívic.
—Senyoria —l’acusada va provar de defensar-se—. Jo tot just he escrit un llibre d’autoajuda. Sóc l’autora de l’assaig La meva vida necessita un canvi. Només això.
—Una obra que s’ha convertit en una apologia del delicte.
—De quin delicte, Senyoria?
—Aquest judici és una tremenda falsedat! —exclamà una veu—. Tot plegat put a brutícia!
—Facin fora aquest energumen —ordenà el jutge a un dels guardes. I continuà, adreçant-se de nou a la dona que seia en el banquet dels acusats—: La seva obra, repeteixo, fa apologia a favor de la venjança dels pares vers els fills adolescents. I en alguns apartats fins i tot es podria parlar d’apologia del crim.
—Però Senyoria…
—Però la inconsciència de la seva actitud, a bastament demostrada per l’advocat defensor, és un pal·liatiu que els membres del jurat han tingut en consideració. Per això, se la condemna a una multa de dotze mil euros i, a més, tots els llibres seran retirats del mercat.
Un cop dictaminada la sentència el públic començà a sortir de la sala, i mentre l’acusada encara romania asseguda, incapaç de comprendre l’abast de tot el que li estava succeint, se li apropà el jutge per xiuxiuejar-li amb to de prec, mentre cercava alguna cosa sota la túnica negra: Abans de marxar, li faria res signar-me un exemplar?
(2n premi del VII Concurs de Narrativa de Canyet)
Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl
