A primers de setembre quan les xiques ja estaven internades al col·legi de la ciutat, els Dalton van fer una passejada a cavall en direcció a la cabana una miqueta abandonada del tossalet de Limmeridge. Un volta hi eren, van fer un pícnic i van mandrejar sota un til·ler gran. Tret dels cants dels pardalets cap més soroll, ja que l’aire amb prou feines movia l’herba. Van entrar a la cabana, com si fos un paradís, van creure o van simular creure que ningú els havia vist. Van engegar una tarda continuada de sexe fins abans de poqueta nit. Es van alçar, es van espolsar brins de brossa, van recollir les coses entre dues clarors, amb els cavalls van arribar a casa ja fosc. Moment ideal per, segons les fantasies de la Judith, haver trobat un cadàver sobre la gespa prop d’algun parterre. Se li va frustrar la fantasia. No hi havia hagut cap assassinat ni els policies havien acordonat la casa. Després del bany i del sopar, ella va llegir les cartes de les filles i les va contestar. En acabant, es va submergir en lectures. Va començar a llegir una novel·la en què una dona del seu estatus no estava sotmesa a cap codi de fidelitat al marit i es podia enamorar d’altres homes i marxar amb ells. Va ser trobada morta i el marit detingut però un inspector…
Dos mesos després es va confirmar l’embaràs de la Judith. L’activitat social era reduïda i llegia sense posar atenció, més atenta al ventre: li encantava. Ajudava les filles durant les vacances de Nadal, en el moment que baixava per l’escala va ensopegar en la moqueta i va prendre mal. Va perdre el fill. Es va acabar tan de sobte.
Un disgust creixent amb el destí. No es van sorprendre, al contrari. No es van preguntar gaire coses. Ni curiositat. Sense intercanviar paraules, John va tornar a la feina i ella va reprendre la vida social en la qual tothom evitava el tema de l’hereu. No van repetir l’experiència de Limmeridge per cercar l’embaràs.
Quan va arribar l’estiu i ella s’acaronava el ventre amb suavitat, com moltes tardes. Disfressada de Sherlock Holmes, l’inspector Poirot o del sergent Cuff es passejava per la casa atribuint-los un dia a un, i altre dia als altres, la suposada paternitat. I va desaparèixer entre aquestes línies, en aquest text, llegint un títol que li sonava familiar i que deia Els Daltons. Afora plovia amb ganes en el moment que va tancar el llibre i es va adormir somniant que el seu fill estava pròxim, que la literatura li donaria allò que estava buscant.
