Tres tocs al timbre la identificaven i sortíem rabents a obrir; ens empenyíem pel passadís a veure qui arribava el primer. Mai no va voler entrar perquè les soles del calçat tenien brutícia i ens empastifarien el pis; i es quedava al replà. Sempre feia broma i ens deia si volíem llet de la seva o la d’aquí, i assenyalava aquell immens recipient que portava. Nosaltres no enteníem de quina altra llet parlava; ho vam entendre molt més tard, quan va néixer el nostre germà petit, sempre amorrat al pit de la mare. La Virgínia, era així com es deia, abocava amb una delicadesa extraordinària, primer llet de la lletera grossa a la gerra i després a la nostra. No en va vessar mai una sola gota. Jo quedava atrapat entre el raig blanc que passava d’un recipient a l’altre i els seus pits, mentre veia com la taca d’humitat s’anava fent més grossa. Quan havia acabat, se n’anava tan contenta. I nosaltres corríem a la cuina per posar-la a bullir dins d’un cassó que la mare ja tenia preparat.
Sobre la llet, ja bullida, es formava primer un tel prim que, amb el pas de les hores, es convertia en una crosta d’un groc suau que adquiria una consistència més sòlida. Era aquella capa la que despertava la nostra golafreria. I a la tarda, quan tornàvem de l’escola, ens esperava un berenar exquisit: una llesca de pa, amb crosta de llet i sucre. Per uns instants, mentre ens la menjàvem, tancava els ulls i la boca se m’omplia d’un món desconegut ple de sensacions bones, com aquelles mamelles grosses que rajaven sense parar.
Mercè Moreno Montañés
