A les cinc, la corneta de la presó feia al pati una diana escandalosa, composta de sons discordants i cridaners, que repetien com a poderós eco les quadres silencioses, el terra de les quals pareixia enrajolat amb carn humana.
S’alçaven del coixí tres-centes cares endormiscades, sonava un gran concert de badalls, queien en un muntó les mantes greixoses, es dilataven amb estiraments brutals els braços robusts i inactius, s’enrotllaven els tísics matalafs als quals anomenaven «petates» en el miserable antre: començava l’agitació, la diària vida en l’edifici abans mort.
A les extenses «peces», al costat de les finestres abarrotades, per on entrava la fresca matinal i renovava l’ambient carregat pel baf de l’amuntonament de la carn, es formaven els grups. Les tertúlies de la desgràcia. Es buscaven els hòmens per la identitat dels seus fets. Els delinqüents de sang eren els que més, inspiraven confiança i simpatia amb rostres enèrgics, aires resolts i l’expressió de punt d’honor salvatge. Els lladres, recelosos, solapats, amb somriure hipòcrita. Entre els uns i els altres, caps amb tots els signes de la follia o la imbecil·litat, criminals instintius, de mirada verdosa i vaga, front deprimit i llavis prims frunzits per certa expressió de desdeny.
Testes de llaurador extremadament rapades, amb les orelles enormes desenganxades del crani. Pentinats oliosos amb els rulls fins a les celles. Mandíbules enormes, de les que només es troben en les espècies feroces inferiors a l’home. Bruses trencades i solsides. Pantalons desfilats i molts peus gastant la pell dura sobre els rajols rojos.
A aquella hora es deixaven vore en les «peces» les gorres guardonades dels empleats, saludats amb el respecte que inspira l’autoritat on impera la força. Passaven els caporals, tralla al puny, amb els birrets blancs escassos de tela, com de cuiner de vaixell pobre. I començaven els «quinceneros» la neteja de la casa, la descomunal batalla contra el greix i la misèria que eixe amuntonament de robustesa inútil deixava com a rastre de vida en agitar-se dins de l’edifici ombrienc. Els «quinceneros» eren l’última classe d’eixa societat de miserables, els paries de l’esclavitud, els desheretats de la presó. L’últim dels presos resultava per a ells un personatge feliç i el contemplaven amb enveja en vore’l immòbil en la «peça», fent calça amb arabescos estrambòtics o teixint cistelles de colors bigarrats.
Amb la granera al muscle i rossegant els poals d’aigua, passaven macilents i humils davant dels penats, pensant en quan arribarien a ser «de causa» i tindrien l’honor d’assentar-se a la banqueta de l’Audiència per «alguna cosa grossa», i lliurar-se per tant d’endoblegar el llom tot el dia sobre els rajols rojos i anar de peça en peça llavant el pis pudent sense llevar la vista del caporal i de la tralla flexible, preparada per a enganxar-se al cos com una serp angulosa. Anaven descalços, esparracats, mostrant pels forats de la brusa la carn crostosa, sense camisa, amb la cara pàl·lida, la pell tremolosa per la fam de molts anys i l’aspecte horrible de nàufrags en una illa deserta. Eren els xiquets de la presó. Els qui es preparaven per a ser hòmens en eixe antre horrible. Sempre condemnats a quinze dies d’arrest que no acabaven mai. Ja que només deixar-los a la porta i aspirar l’aire del carrer, la policia, com a mare amorosa, els retornava a la presó per atribuir-se un servici més i impedir que l’adolescència desemparada aprenguera males coses rodant pel món.
Eren en la major part éssers repulsius. Fronts estrets amb una coroneta de cabells rebels que ombrejaven de la mateixa manera que un manoll de pues les celles rectes. Rostres en els quals pareixia llegir-se l’herència fatal de diverses generacions de borratxos i homicides. Carn nascuda del llibertinatge brutal, que es preparava per a ser carn de presidi. Però entre ells hi havien xics esquifits i insignificants, de mirada sense expressió, que semblaven esforçar-se per a seguir els companys en eixe descens fosc. I extremant la llei de castes fins a la inversemblança, es convertien en les víctimes dels esclaus dels presos.
El més infeliç era el Groguet, un xic engroguit i dèbil pel creixement excessiu i sense energies per a protestar. Carregava els poals enormes i, aclaparat amb el pes, pujava l’escala interminable, pensant en el temps feliç en el qual tenia com a casa tota la ciutat, dormint a l’estiu damunt dels coves del mercat i apinyant-se a l’hivern en la polleguera del respirador d’alguna quadra. El castigaven per maldestre. Sovint, en travessar el pati, es quedava mirant aquell sol que es detenia en la vora dels murs ombriencs, sense atrevir-se mai a baixar fins al terra humit. I quan la tralla el feia avivar el pas, llançava entre dents un «mare meua» i li pareixia vore la paradeta del mercat, la tauleta coixa amb la carabassa acabada de traure del forn, darrere de la qual hi havia sa mare canviant xavos per llesques meloses i barallant-se per la paraula més lleu amb totes les de les parades veïnes que li feien la competència.
Ja havien passat molts anys. Però ell s’enrecordava, com si els veiera, d’aquells ulls sense pestanyes, irritats de roig, horribles per als altres, però amorosos per a ell. D’aquella mà seca que en acariciar-li el cap cerrut el tacava de greixum melós. D’aquell llit en què somiava abraçat a sa mare. I ara? Ara dormia en una manta que li prestava per caritat algú de «la seua peça». I si a l’estiu es gitava damunt, a l’hivern li servia per a tapar-se, recolzant el cos sobre els rajols humits, resignat a gelar-se per davall amb la condició de sentir damunt una mica de calor. Xiquet, a pesar de les amargors, venia el pa de la presó per deu cèntims per a una partida de pilota al pati o raïm. I a l’hora del ranxo es tirava a l’esquena la mà esquerra i, mirant amb enveja els qui empunyaven un rosegó, afonava la cullera en l’insípid ranxo per a enganyar el cos amb eixe aliment il·lusori.
I així vivia. Sense estar encara assabentat per quines raons es preocupaven d’ell i l’enviaven a la presó quinze dies per tornar-lo a ficar en xafar el carrer. L’agafà la policia en una batuda. El van sorprendre al mercat, la seua casa pairal. Tal vegada en coneixien l’afició a la fruita, que ell considerava de possessió comuna. I des de llavors es va vore condemnat a no tindre llibertat més que unes quantes hores cada quinze dies.
Sabia que l’atrapaven per «blasfem». Què devia ser això? I sense saber-ne els motius, recordava que els agents, quan intentava escapar-se, li pegaven bufetades acompanyades d’interjeccions, en les quals barrejaven a Déu i els sants.
El xic, sempre en el dubte del significat del títol de «blasfem», es resignava amb la sort que tenia, sense sospitar que es publicaven periòdics amb cròniques escrites pels mateixos interessats, en les quals es parlava del gran servici prestat el dia anterior pel caporal tal i «la força a les seues ordes», en capturar el terrible criminal conegut com el Groguet.
I el bandit de quinze anys anava creixent a la presó. Treballant com una bèstia, deprenent a estones perdudes el caló del crim, sentint la relació novel·lesca d’atracaments interessants i mirant com a hòmens sublims els carteristes i soterradors, senyors molt llestos i amb bon port, que anaven pel pati amb anells i rellotge d’or i que tiraven els diners, i eren reverenciats per tots els presos. Ai, si ell poguera arribar amb el temps a l’altura d’eixos tios…!
Però les seues aspiracions eren més modestes. Havia nascut per a bèstia de càrrega i només desitjava que el deixaren treballar amb tranquil·litat, que no anaren a buscar-lo quan no es clavava amb ningú.
En una de les seues eixides va voler vendre periòdics, però en llançar els primers crits, ja tenia al coll la sarpa d’un tio bigotut, de qui deia en la presó la gent «de la marxa», que en posar-li dos o tres duros a la mà era capaç de no vore el sol al migdia i de deixar que furtaren un rellotge davant del nas.
Una altra vegada, en complir la quinzena, va alçar el vol i no va parar fins al port. Amb un sac al cap fent de caperutxa, es dedicava a la descàrrega del carbó, caminant amb l’agilitat d’un mico pel tauló estés entre el moll i el vapor anglés. Ho passava de categoria. Menjava de calent (amb pa i tot) en una taverna, però al cap de pocs dies va voler la desgràcia que passaren per allí el bigot d’un dels seus botxins i una altra vegada a la presó, perquè poguera publicar-se amb fonament la coneguda gasetilla sobre el terrible Groguet i el servici del caporal tal «i la força a les seues ordes».
Així anava corregint-se el bandit dels seus crims terribles, que ell no sabia quins eren. I sentint als lladres la relació de les seues gestes, estremint-se en escoltar el relat dels assassins i havent de resistir a sol·licituds monstruoses que l’aterrien, es preparava per a ser home honrat quan la policia el volguera deixar tranquil.
No l’agafarien més. Estava decidit. Era la darrera quinzena que hi passaria. Quan acabara, no es detindria ni un instant a la ciutat. Aniria al port per a amagar-se en qualsevol vaixell o s’amagaria davall dels seients d’un vagó de ferrocarril. El propòsit era fugir lluny, molt lluny, on no tragueren el Groguet en lletres de motle ni el coneguera cap caporal.
I el xic, que abans vivia en la presó amb indiferència resignada, va esperar impacient el final de la quinzena.
Per fi va arribar el moment: «El Groguet al carrer, amb tot el que tinga».
To el que ell tenia! Quin sarcasme. Ganes de treballar, de regenerar-se, de vore’s lliure d’aquella persecució estúpida i res més.
Es va sacsejar com un gos banyat abans d’eixir de la «peça». No es va llevar de les sabates la pols de la presó perquè no en tenia, de sabates. I es va llançar per l’entreobert rastell com un teuladí fora de la gàbia.
Vinga, que ara es fotria per sempre el tio del bigot.
Però es va parar al llindar, aterrit com davant d’una visió. Allí era ell, a la paret d’enfront, amb un altre fariseu de la seua classe, somrient els dos com si els complaguera el terror del xic. Va intentar escapar. Però immediatament va sentir la vellosa sarpa al coll i sacsat, acompanyat d’un «això i allò en Déu i la Mare de Déu».
Com a mesura de prevenció, una altra quinzena. I sense donar gràcies a la societat, que es preocupava d’ell per a millorar-ne la índole perversa, va travessar una altra vegada la contraporta a la recerca de la tralla que ensenya i de les converses de la presó que moralitzen.
Pres de nou per «blasfem». I això que en eixir de la presó no havia obert la boca. I únicament en trobar-se de nou darrere del ferri rastell, pensant, sens dubte, en els ulls enrogits i sense pestanyes i en la mà ossada i acariciadora, murmurava abatut el seu lament dels grans dolors:
–Ai, mare meua!
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
