En una de les sales Aragó Cinemes, amb caràcter de preestrena, es presentava dijous, 7 d’abril, un documental de poc més de cinquanta minuts, produït per la Confederació General del Treball: Valentín. La otra Transición.

Documental construït a partir d’entrevistes i de materials d’arxiu, dirigit i escrit per José Asensio, Valentín. L’altra Transició aborda un de tants successos tràgics i criminals silenciats en la història del moviment obrer valencià. Al final de juny del 1979, va ser assassinat a mans de la Policia el jove de 20 anys afiliat a la CNT, Valentín González Ramírez, en el curs d’una pacífica i legal vaga de la colla de treballadors del Mercat d’Abastos de la capital. Un fet que va conmocionar l’esquerra del País Valencià i que va determinar la major vaga general que es coneix en la ciutat.

Hi ha qui anomena a la Transició, la Transacció. Fets i declaracions com els recollits per Asensio deixen veure les nostres limitacions com a ciutadans i militants i, sobretot, les misèries i desconeixements que acompanyen una Història en què juga un important paper la desmemòria. El documental d’Asensio, com altres esforçats treballs i propostes d’un audiovisual sovint escamotejat –quants i com podran veure aquest treball, com succeeix amb els de Sergi Tarín i tants altres- sembla condemnat per endavant a una restringida circulació. Fa quasi quaranta anys que assassinaren Valentín. ¿Quants anys han de transcórrer perquè es conega millor la seua història, reflectida en aquest agut documental?

Parafrasejant la pel·lícula, el poder ha aconseguit tirar terra sobre aquesta realitat, sobre els antecedents i consegüents –imatges recollides pel film sobre el vell franquisme i també de les actuals estafes- d’uns fets i unes persones el paper polític de les quals així com el caràcter de simple obrer de Valentin semblen condemnats a l’ostracisme. El valor d’un treball com Valentín. La otra Transición es fa palpable per les reaccions que ha de produir la consciència del desconeixement i de l’engany continuat. Però, per a això, les projeccions i els debats han d’ocupar els espais i les ments. I provocar una solidaritat que, sovint, també dorm aquest somni etern dictaminat pels qui detenten el poder i la informació.

TONI LLORÉNS

Comparteix

Icona de pantalla completa