La senyora Rosa tenia un fill malalt que no es podia aixecar del llit i que tot el barri sentia cridar la seva mare quan deia mama, vine. Ho deia en un to monòton, dur, gris, que feia esgarrifances. Mama, vine. Mama, vine. Mama, vine. Si hi havia silenci i, sobretot, a la nit, es podien sentir els peus de la Rosa arrossegant-se pel segon pis del número tres del carrer Santa Agnès i es podia intuir la seva cara arrugada, trista, seca, de tants anys de tenir clavat aquell mama, vine, i de tanta pena tancada en un cos tan petit.
Quan el seu fill s’adormia, sempre a partir de les dotze, la Rosa sortia al balcó per respirar aquella mica de pau nocturna que quedava al barri i regava les plantes amb devoció, gairebé acariciant-les, amb la cura amb què algú agafa per primera vegada un nadó. I els veïns que reposaven al llit sentien com si plogués sense ploure, perquè tothom sabia que només plovia sota el balcó del segon pis del número tres del carrer Santa Agnès. I si algun noctàmbul despistat arribava al barri en aquell moment encara podia veure la Rosita encongida com entrava cap a casa amb aquell mama, vine, marcat a la cara.
Sara Serrano Valenzuela
