La Ben Plantada, per Agustí Segarra

Era a l’envelat, en ple sarau després de sopar. Els músics tocaven un pasdoble, la gent ballava i d’altres seien i prenien refrescos i gelats. Ell la buscava amb els ulls i finalment la veié en una taula amb altra gent.. Això el posà una mica nerviós, notà que li suaven les mans. Llavors es decidí i avançà cap a la taula però en aquell mateix moment un jove que seia al costat d’ella s’aixecà, l’agafà de la mà i es van dirigir tots dos cap a la pista de ball creuant el seu camí. Va ser un moment d’esglai, el Fidel s’havia quedat petrificat com si allò que presenciava fos impossible. En ser a tocar d’ell ella el mirà i s’aturà –et presento el meu promés- va dir amb veu estudiada. Després literalment s’enfonsà i marxà a casa. Ningú no li havia dit res sobre cap promés, ella no havia mencionat mai un prometatge. L’endemà li sortí la tristesa, no volia sortir de casa ni anar a la platja, es compadia a si mateix i se li humitejaven els ulls. Finalment son germà se l’endugué a Barcelona i allà al vespre, a Canaletes, el presentà al Doctor Borralleras. El Quim Borralleras anava a l’Ateneu Enciclopèdic a la conferència que donava aquella nit un poeta anarquista i se l’hi emportà.

Assegut al costat del Quim el Fidel pensava en La Ben Plantada que estava llegint. Acabada la conferència, en Quim Borralleras anà a trobar el poeta amic seu i el presentà al Fidel. Es deia Carmelo i duia un bigotet molt fi negre com el seu cabell llarg i engominat. Duia un mocador blanc al coll i parlava amb veu melodiosa i suau. Van sortir i es van dirigir cap a l’American Soda del carrer Sant Pau i allà, entre beguda i beguda, el Fidel anà explicant la seva història. El Carnelo lluïa un somriure curt i després d’escoltar-lo una estona i de demanar-li permís, li digué com havia de tractar la tristesa. La tristesa -li deia-cal tocar-la amb la mà, mai evitar-la. Tocar-la i deixar-la anar, mai voler retenir-la però tampoc refusar-la, ni fer-la la nostra presonera ni posseir-la. -La tristesa és feta de nacre i de boira- li va dir- de cristall de boira nacrada, de núvol que flueix que cal deixar anar i fluir amb ella cap al cel diàfan . Com quan muntes a cavall, que no l’has de deixar anar on ell vulgui ni tampoc frenar-lo excessivament. Solament l’has de guiar dominat-lo amb els genolls, impedint que es desboqui i et descavalqui, però acoblant-t’hi bé per amollar-te al seu moviment.

Agustí Segarra de Història de La Ben Plantada, del Fidel i del Doctor Borralleras.