Julieta, que competirà en el festival de Cannes i a la qual desitge un gran èxit internacional, especialment en aqueixa França on tant se’l vol i se l’admira, no ha gaudit d’una gran carrera comercial a Espanya. Probablement, perquè els esdeveniments dels comptes a Panamà no han permès una promoció i una atenció com la que hagueren fet possible els mass-media. Però aqueixa és una altra història. Propose a qui vulga jugar una estona que rememore quin és l’últim film d’Almodóvar presentat en un festival espanyol. Havien estat presents a San Sebastián, a València, a Murcia, etc., i aposte que l’últim va ser a Lorca (Todo sobre mi madre) fa uns setze anys i uns set llargmetratges.
Bé, dit açò que com el pare Nazario considerava un deure de consciència, cal assenyalar que Julieta és un melodrama elegant, tècnicament impecable i amb excel·lents actors que no conta res de nou ni res de bo. Dominat per una sèrie de casualitats –quina casualitat que casualment passen tantes casualitats, deia Groucho Marx-, Julieta reuneix una sèrie de ‘topicassos’ que es materialitzen en sis morts i en l’aparent crònica d’una depressió. Però rere aqueixa façana, no hi ha res: els personatges són esquemàtics, els problemes rancis, les quimeres més pròpies de gent de classe alta que se la pren amb paper de fumar, els personatges entren, ixen i moren tal com interessa al relat i no a l’aprofundiment en els seus malestars… Els viatges, els accidents, els escenaris: tot fals com un euro de xocolate, una cosa que no ens sorprèn en el cinema d’Almodóvar malgrat que entrem en la pel·lícula lliures de prejudicis. Confiant que, d’una vegada per sempre, decidirà que els seus personatges visquen i transiten emocions. El melodrama, encara que més contingut- és a dir, aparentment amb menys tremendisme i amb absència d’ocurrències-, es revela com un groller fulletó que fa un flac favor a l’escriptora en la qual s’inspira, Alice Munro, la qual tampoc no ens desperta cap passió.
