Allò que ens explica Pagès editors daquesta novel·la
A partir del retrobament fortuït entre dues dones, ja grans i amb experiències vitals oposades, Ànimes batudes s’endinsa en un mosaic d’històries personals i d’anècdotes que transcorren entre la ciutat de Lleida i el poble de Sant Bernat de Riucorb (Sant Bernat per a la gent de dretes, Riucorb per a la d’esquerres). Ambdues acaben perfilant les il·lusions, les decepcions, les contrarietats i les passions d’uns homes i d’unes dones que veuen com les seves vides són batudes (batuda: “Pallissa, llenyada”, diu el Pompeu Fabra) per la guerra i com aquesta els aboca, de manera imprevisible, a la vida o a la mort. Jaume Barrull Pelegrí, historiador i lector impenitent (i diletant, diu) de novel·les, ha reunit en aquest llibre les dues vessants, la professió i la devoció, per endinsar-se, des d’aquesta doble perspectiva, potser no tan distants, al nostre passat més immediat: el de la guerra civil de 1936-1939.
Lautor
Jaume Barrull Pelegrí , aquest historiador , nascut a Lleida, és professor d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Bona part de la seva recerca s’ha centrat en la història de les comarques lleidatanes durant la primera meitat del segle xx. Recentment ha publicat: Els escenaris del 6 d’octubre i ha coordinat el llibre col·lectiu L’obra de la Mancomunitat de Catalunya a les terres de Lleida. També és coautor de la Història gràfica de Lleida.
– Jaume, per què has mirat la dona com a element central i fonamental per a la teva novel·la?
Tot i que sóc historiador (o potser per això mateix) vaig defugir de narrar una història canònica i vaig optar per les històries personals – el títol del llibre va en aquesta direcció – i així, el pes en la narració es va anar inclinant a favor de la vida quotidiana. Un espai on el punt de vista de la dona és molt interessant, ja que és menys convencional que el de l’home. Sobretot en una època en què la presència de la dona en l’espai públic era molt escassa, a diferència d’ara que, afortunadament, desenvolupa un paper públic cada cop més destacat.
– La història comença arran d’un retrobament entre dues dones, ja majors, que tenen una vida darrere amb punts coincidents i des d’aquí es va desenvolupant tot….Dues preguntes: Per què utilitzes el retrobament que, a la vegada, és una manera d’arrancar altres retrobaments que sembla que estan immersos dins de la trama?
D’una banda, hi ha la voluntat de connectar amb la idea de la memòria històrica. Un punt de vista distint de la història pròpiament dita que, d’alguna manera, és el meu punt de vista professional. De l’altra, i així intento contestar les dues preguntes, es podria dir que es tracta d’una estratègia narrativa. A mi em sembla que el llibre es pot entendre com el resultat d’aquesta conversa entre totes dues dones, que fan memòria de les seves vides, amb algunes coincidències i moltes diferències, no de bades van viure la seva joventut en camps diferents i enfrontats. Penso que es pot interpretar que elles són el narrador extern. Entenc, però, que el lector no faci aquesta lectura.
Efectivament, tot i que uns personatges tenen més protagonisme que uns altres, la meva història és coral. Pretenia explicar tota la història i per això, més que uns protagonistes, em feia falta una quantitat important de persones. Es podria dir, penso, que és com un puzle i que, al final, els diferents retrats individuals configuren una visió de tot el conjunt. Des del punt de vista de lligar totes aquestes històries, podria dir que he improvisat, però no seria del tot exacte. Jo sabia, de bon començament, quina era la història que volia explicar (en això partia de la narració convencional de la guerra i, en menor mesura del període republicà immediatament anterior), per tant, només havia d’anar creant els personatges que necessitava per explicar aquesta història. Aquests, però, un cop existeixen són tossuts i, sovint, t’acaben imposant la seva pròpia història personal.
– La guerra va desmembrar moltes il·lusions: sense mirar si ho feia a un cantó o a un altre… perquè així són les guerres, però sempre hi ha col·lectius que es trenquen i es desmembren més que els altres… què ens pots dir?
Com molt encertadament deia l’Esther Tusquets en les seves memòries, no tothom van perdre la guerra: uns la van guanyar, i tant que sí! El llibre, però, s’acaba amb el final de la guerra i, per tant, el futur que els espera als perdedors només s’intueix i s’exemplifica en alguns pocs casos, com el d’una de les dues dones que ha viscut l’exiliada i que s’adona, amb molta tristesa, que la memòria de la seva família i de moltes famílies amigues ha estat esborrada de la vida del poble, fins i tot del cementiri. Ara bé, a nivell individual la mala sort pot afectar, de fet afecta, a tothom. I segons com es miri, la bona sort també. D’altra banda, el fracàs (parcial) del cop d’estat va revelar moltes il·lusions, realistes o no, això és un altre debat, que després la guerra va ensorrar.
– La llibertat per escollir els camins de la vida, els ideals, les maneres de viure i de concebre la llibertat, sempre han sigut doblement castigats mirant la dona… per què i com fas que això evolucioni al llarg del temps fins aplegar a aquest retrobament?
El retrobament entre les dues dones és un fet casual i, en un bon començament molt tens: eren molts anys d’incomunicació. Una incomunicació, vulguis que no, sostinguda en greuges objectius, però també en estereotips. Es limiten a fer memòria, cadascuna la seva, però aquest exercici és suficient per trencar el gel i abatre el mur de silenci. Al final, no es pot dir que siguin amigues, però sí que han posat les bases per a una decidida reconciliació.
M’he estalviat un procés específic de documentació ja que bona part de la meva vida professional l’he dedicada a estudiar el període de la Segona República, principalment els sis primers anys, però també l’etapa de la guerra. Uns anys, efectivament, apassionants.
– I què ens pots dir de la metodologia de treball, tenint en compte que ets un historiador i que, sembla (només sembla), que se’ls hagi d’associar més al camp de l’assaig…?
Suposa, efectivament, un canvi important de perspectiva. L’historiador ha de ser fidel als fets objectius, però la creació no només et permet inventar sinó que t’hi obliga. Ara bé, partia de moltes històries reals extretes tant de la memòria personal com, sobretot, de les meves recerques i aquestes em van dur a inventar-ne moltes d’altres fins construir el puzle que deia abans. Comptat i debatut, doncs, ha estat un canvi d’ofici molt gratificant i, sobretot, molt divertit. M’agradaria que en el conjunt del llibre es reflectís aquest darrer aspecte, com a mínim parcialment.
– No sé si és neguit més o què… però veig un cert aire de revolució i d’activisme que va fort i valent amb l’obra de la mà del POUM i de la CNT… Què ens comentes?
No em moc de la versió ortodoxa: allí on va fracassar el cop d’Estat es va engegar una revolució. Ara bé, més que posar l’accent en les qüestions més polítiques del procés, m’he fixat més en els canvis que es produeixen en la vida quotidiana (alguns elements de les col·lectivitzacions), però també en els aspectes més polèmics, com ara la violència revolucionària o l’estraperlo que es genera, també, en el bàndol republicà. He mirat de fugir dels estereotips i situar el punt de mira en homes i dones de poble amb aspiracions emancipadores, però que la seva visió està més limitada per l’experiència que no pas per les doctrines en bona mesura abstractes. Però, efectivament, els principal agents d’aquesta revolució van ser, substancialment, els de la CNT i a les comarques de Lleida també el POUM.
Si et refereixes a si continue treballant en aquests temes, des d’una perspectiva no estrictament lligada a l’ofici d’historiador, et diré que és temptador i que m’agradaria completar un període històric tan apassionant com aquest de la guerra i la postguerra. Si ho faré o no, ara mateix no ho sé: hem de deixar una mica d’espai a la improvisació.
