T’emmiralles en els interrogants de la nit.
Voreges límits d’obscuritat,
amb la boca seca i la mirada freda.
Els dubtes recordant-te:
aquesta incertesa que no troba descans.
Voreges límits d’obscuritat,
amb la boca seca i la mirada freda.
Els dubtes recordant-te:
aquesta incertesa que no troba descans.
De sobte, una cuca de llum amb el seu parpellejar
t’interromp al mig de la frase.
–És l’esperit inseparable de l’infinit.
Et sent com qui va a través
d’un so de segles, silent
entre la llum i l’ombra incerta.
L’alba espetega exuberant
com un presagi de veus.
L’esperit és l’aire
no palpable de les coses,
o potser el crit pregon de les arrels.
Tal vegada, Déu en l’infinit vessant,
dins del cor, la profunditat de l’ésser,
el silenci i el tacte.
Maria Carme Arnau i Orts
