I això que dic no és parlar per parlar. En el programa electoral hi ha 24 referències literals a les “señas de identidad”, però ni un sol esment, ni directe ni indirecte, a l’ús o la promoció del valencià. En el capítol “Las señas de identidad: el orgullo de lo que somos”, hi fiquen de tot: des de la proposta de fomentar un any vicentí (de sant Vicent Ferrer, no de Vicente González Lizondo), passant per construir una “Casa Museo para el Tribunal de las Aguas”, fins a una “exposición permanente dedicada a los Valencianos Universales”, tot amanit amb una bateria de mesures de foment i incentius fiscals per a la pirotècnia. Però ni una ratlla sobre la llengua pròpia, que l’Estatut d’autonomia i la seua recent llei de “señas de identidad” defineixen com la més important d’aquestes.
L’única referència concreta i palpable al valencià, més enllà de l’exaltació retòrica, és la mesura 182: “Culminaremos la implantación del 100% de nuestro modelo plurilingüe en todas las etapas educativas obligatorias, garantizando la presencia equilibrada de valenciano, castellano y el [sic] inglés”. Amb milers de pares que no poden escolaritzar els seus fills en valencià, amb línies de valencià obstaculitzades o suprimides i amb el suport a l’escola concertada o privada, on el català sol ser una mera assignatura, ja sabem què entenen els populares per “culminar” una “presencia equilibrada”.
Però, curiosament, el PP es declara a favor de la immersió lingüística. Ara, només si és en “idiomas” i en “albergues”. Així, la mesura 384 afirma: “Promoveremos la formación en idiomas de los jóvenes de nuestra Comunitat, a través de […] estancias de inmersión lingüística en albergues juveniles y talleres de conversación, del que podrán beneficiarse más de 5.400 jóvenes”. Té gràcia l'”orgullo de lo nuestro” popular: els del PP esbomben com a gran mesura que fins a 5.400 joves podran “beneficiar-se” de la immersió lingüística en condicions excepcionals, però no es pot fer amb normalitat en la llengua pròpia del país en el sistema educatiu general.
Ara bé, per damunt d’això, hi ha una prova definitiva, una mostra irrefutable del gran compromís del PP amb la cultura i la llengua del país, de què tan orgullosos se senten. Tal com proclamen en el títol del corresponent capítol, “Nuestro mejor legado [es] el patrimonio cultural”. I ells actuen en estricta conseqüència, “culturizando” els noms valencians, com trobarem en la mesura 541: “Vila-real” queda transformada en “Villa-real” (ja que no pot ser “Villa y Corte”); l’ermita de la Mare de Déu de l’Avellà de Catí, al nord del País Valencià, es converteix en “La Avellà” d’una anònima i misteriosa “Cati”, que no és cap Cathy ni Caterina, sinó la localitat de Catí. Proposen la “digitalización de las pinturas rupestres de La Sargay y el Plà de Petracos”, però, ells ja s’avancen a la digitalització i hi afegeixen prestidigitació onomàstica i ortografia rupestre amb un accent sobre “Plà” ―no siga que el pronunciem àton!― i la intervenció en “La Sargay”, que no és cap regió pantanosa de Camagüey ni del Paraguai, sinó la Sarga, un llogaret entre Alcoi i Xixona, prèvia trituració popular.
Però, vist que la pirotècnia mereix, per als populars, el màxim espai de programa de l’apartat de les “señas de identidad”, deixarem per al final la traca de “nuestro mejor legado, el patrimonio cultural”. El gran pintor i cartellista Josep Renau, director general de Belles Arts durant la Segona República espanyola i persona que encarregà a Picasso el Guernica, queda convertit en “José Renal”. Sí, Renal! (potser els erudits del PP han trobat alguna relació oculta amb el renyó que els altres mortals desconeixem…). Més encara: els populares avisen que “invertiremos en la recuperación de nuestro Patrimonio histórico-artístico […] en “la iglesia parroquial de Aigües de Busto”. Aigües de Busto? Algunes aigües miraculoses de l’església que realcen el bust i estalvien la cirurgia estètica? No: simplement volen dir Aigües de Busot, que, a més, oficialment és Aigües ras i curt. Però com que el valencià només aprofita per a ser “seña de identidad” i no per a usar-lo ni menys encara usar-lo bé, ells el converteixen, filtrat per via renal, en alguna cosa més digerible per a colonitzats mentals mesetaris.
La conclusió s’imposa tota sola: el programa del PP, que no sols no usa el valencià ni el té en compte per a res, sinó que el destrossa a cada pas, és efectivament la millor garantia de defensa “de lo nuestro”, i el seu programa, una inestimable mostra de l’”orgullo de lo que somos”. D’allò que són ells, vull dir.
