Amb tantes versions de Hamlet, comprenem bé la seua tragèdia: la venjança. Però Ofèlia, Gertrudis, Poloni, Rosencrantz i Guildenstern, Laertes, els Enterradors i l’Espectre es mofen de nosaltres: Si això és així, Hamlet té raó a ser un canalla: maltractar les dones, atacar els més febles i regalar la sobirania a l’invasor. Perquè Hamlet utilitza la venjança embolcallada amb vastos monòlegs com una excusa enlluernadora, un mirall encegador, tot presentant-s’hi com el gran salvador de la corrupció. Un nou messies del canvi. Però, en la seua falsa puresa reaccionària, Hamlet ho destrueix tot i lliura la sobirania del seu poble a Fortimbràs, un jove militar que no té cap escrúpol a mentir per aconseguir el seu propòsit. Bush – Blair – Aznar es freguen les mans. La mentida no és també una forma de corrupció? Augura això un futur millor a Dinamarca i la seua gent? És un règim més honest? Gran ironia de Shakespeare, el Burleta Suprem. És el que tenen els messianismes i totes aquestes versions que ens volen protegir de la complexitat, oferint-nos una tragèdia fast food. Però els Enterradors mosseguen amb gana l’entrepà de tonyina amb olives, brinden amb el vi dels pobres i es pixen de riure.
Manuel Molins
