«(…) les granotes de la bassa
estan roncant la sonada.»
Enric Soler Godes, 1933
¿Heu netejat mai a palades una bassa d’aigües pluvials? Li vaig dir a un pagès veí que m’hi posaria un dia d’aquells. Sentenciava: «Això es fa tres cops a la vida, cada vint anys. Vista la teva edat, ho faràs una vegada». Li devia saber greu condemnar un humà provecte amb tal exabrupte i va afegir: «Amb sort, a molt estirar i si hi ha salut, dos cops».
La primavera despuntava, però encara feia dies de jersei. Treta l’aigua amb una bomba, a dos metres de la superfície i amb botes altes de goma, em va xocar la densitat i la negror xarolada del sediment. Era una mena de pasta de betum més que densa. L’exercici d’omplir galledes de llot negre i d’aixecar-les a pes de braços m’afeixugava d’allò més. Suava la cansalada.
A la bassa hi vivien dues granotes, una de les quals havia de ser mascle perquè raucava al capvespre. No hi patia: estava convençut que les distingiria perfectament enmig del fang i, un cop localitzades, les rescataria amb una galleda salvavides. Doncs no. Suposo que, en sentir el soroll de les palades, els animalons es van enfondir en la negror del pòsit i jo, observant-ne la superfície, no sabia veure cap moviment ni palpitació respiratòria.
De vegades, la inconsciència i la bona fe fan de pol d’atracció de la desgràcia. Després d’una palada enèrgica, em va fer l’efecte que alguna cosa s’agitava damunt l’eina. Vaig abocar la negror a l’herba i, ai!, vaig veure una granota emmascarada espeternegant convulsivament. Vaig córrer a buscar aigua neta i la hi vaig abocar al damunt a l’ombra d’una olivera, convençut que l’havia malferida… De tant en tant hi anava i semblava morta.
Un pam d’altura de substància atzabegenca sí que hi era. Anava extraient aquell material sorprenent i no hi havia ni rastre de la segona germana granota, censada sovint pels meus ulls. Quan quedava un gruix d’engrut d’uns cinc centímetres, em vaig fixar en un batec que hi aflorava. Aquesta vegada l’operació de rescat va ser impecable. Vaig dipositar la granota amb delicadesa al costat de la congènere moribunda, probablement parella, i li vaig demanar perdó pel que li havia fet a la companya d’humitats i fatigues. Un cop més necessitava aigua neta per rentar-la. Moments més tard, la granota que acabava de salvar havia desaparegut. L’altra, no. La fase final de la neteja es fa amb aigua, serradures i un raspall de terra. Abans de marxar cap a casa, vaig escombrar les serradures del fons de la bassa.
L’endemà al migdia vaig tornar al lloc del crim. M’havia proposat fer un enterrament com cal a la granota desconeguda. No hi era. Mai no sabré si gat o rat se la van cruspir o si havia ressuscitat i recuperat el do del bot distanciant-se del lloc de l’amfibicidi. Haig de confessar que el meu veí llaurador tenia raó: no pensava tornar a netejar la bassa en vint anys com a mínim; la meva dèria de fer l’escuró havia atemptat contra la sempre fràgil biodiversitat. Sentiments contraris: lamentava la desaparició de les granotes comunes i celebrava la condícia de la bassa.
Feia bo. Em vaig acostar al gran buit disposat a reprendre la vida sense anurs de dits palmats. Calia reomplir d’aigua la bassa, retornar-li la funcionalitat del reg. Quan vaig fixar la vista en l’interior del recinte enclotat… oh, bèstia meravellosa! ¿Per què Ramon Llull no dona cap rang a la granota ni al gripau en el Llibre de les bèsties del Llibre de meravelles?
No diríeu mai què hi havia dins la bassa… La granota supervivent, sana i estàlvia, s’estava allà, en el centre de la base de formigó, prenent el sol… o esperant l’aigua. Quieta i tranquil·la, malgrat que no hi hagués capa llotosa ni líquida. Al cap i a la fi, era a casa seva. Em mirava, sí, amb l’equidistància i l’orgull que atorga el convenciment de ser en el lloc on pertoca: una petita pàtria de vuit metres cúbics.
Dos anys després, a la mateixa bassa, hi viuen prop de deu granotes, i ahir mateix hi vaig veure un grapadet de capgrossos juganers. ¿D’on va sortir el mascle o la femella amb prou requesta per fundar un llinatge vertebrat de sang freda tan palmari i palmípede? Potser la viduïtat aparent del congènere solitari no ho va ser mai i la granota ferida va tornar a la bassa quan va copsar prou garanties per fer-ho… Si així va ser o va aparèixer algun nou pretendent, Enric Soler Godes, el poeta de Moró, la va encertar amb el cinquè i el sisè vers del seu poema: «Nit borratxa de luxúria / que l’alba farà beata».
En fi, amb relació a les lleis de la natura i a l’etologia dels animals i de la botànica, els neorurals sempre anirem amb una sabata i una espardenya, tan a cegues com els politòlegs amb les seves profecies.
