Gòdia

Gòdia és un país que viu d’esquena al seu passat, i això que devia ser un passat antic i vigorós, si tenim en compte les restes que es troben escampades per tot arreu. Sobretot se’n veuen als afores de totes les ciutats, que han crescut amb indiferència a les ruïnes que sobresurten encara entre els esbarzers i els boscos que no gosen devorar-les. Ni les bèsties les aprofiten per fer-hi els seus caus. No estan indicades, però no cal, perquè hi ensopegues quasi sense voler, i als visitants els sap greu al principi, i temen haver comès alguna desconsideració, però al contrari. Els godians, si mai parlen de les ruïnes, de forma excepcional, us animaran a emportar-vos alguna pedra, o un tros de ceràmica que us faci goig -bellament decorada, tot s’ha de dir-, i no entendreu aquest menyspreu cap al seu patrimoni, i no cal que els en pregunteu el motiu; sols responen amb unes ganyotes molt exagerades, que no saps si et fan riure o plorar. Quelcom pervers i vergonyós devia ocórrer segles enllà, que d’alguna manera s’encomana, perquè rarament els turistes accepten la invitació d’emportar-se res, per si de cas els porta mala sort i els persegueix la calamitat. Vigileu a la part godiana de la frontera, per si us fiquen d’amagat algun estri antic a la maleta, o monedes de coure vell amb les restes d’un escut que han intentat llimar; la policia dels països veïns és molt estricta, i no permeten que res de la vella Gòdia travessi el seu territori, per si de cas.