Voldria, amb aquestes flors,
fer-te un poema
que digués la nostra infància
d’intimitat,
de complicitat
i de distància.
fer-te un poema
que digués la nostra infància
d’intimitat,
de complicitat
i de distància.
Talment dos arbres veïns
que creixen de costat
fent els seus troncs,
les seves branques
i les seves flors
en silenci.
I ara que han crescut,
es miren ufans
satisfets dels seus bons fruits
i d’estar vius
per contemplar-se.
Però encara no han acabat.
Segueixen fent més branques,
i més fulles
i més flors
que no paren de brotar.
Eulàlia Sandaran
