Àngela i Serafina s’aplegaven a berenar un dijous a casa d’una i el vinent a la de l’altra, seguint en part el costum establert per les seues antigues senyoretes que ho feien cada divendres, excepte a la quaresma, quan era perceptiu canviar el berenar pels oficis de l’església.
Les velles criades es coneixien d’anys, del temps en què ambdues, joves sense benefici, s’iniciaren als treballs de servir.
Se’ls emplenava la boca, cada dijous, de pastissos i paraules remembrant els capritxos de les ames, tan educades i fines, tan exigents i orgulloses. Àngela fatxendejava amb la sort viscuda perquè la seua senyoreta, abans d’enviduar, la dugué de viatge per tots els països d’Europa, acompanyant-los a ella i el marit.
-No t’envege les postals guardades. Prou sufocacions espantaries fent i desfent maletes -replicava Serafina-, no se t’oferí l’oportunitat debades. Jo, per contra, el més llunyà que he conegut són els balnearis dels Pirineus duent-li la garrota a na Maria, que maletes poques en gastava la dona, si no fos aquell bagulet entapissat de cretona on li cabien els dos vestits de seda amb què passava l’estiu, i les mudes de roba interior.
-Doncs prompte has oblidat el pes de la seua corporeïtat voluminosa, que en llevar-se la cama ortopèdica eres tu i no ella qui carregava amb el magre. La meva na Llúcia mai no em donà quefer amb el seu cos, només per pentinar-la i pintar-la. Presumida com era, fins a la mort em féu maquillar-li les galtes per dissimular les petjades de la pallola.
-Na Maria sempre fugí de colorets, no els necessitava, el verd dels ulls li adornava el rostre fins als moments més grisos.
-Llàstima de bellesa, enviudar tan jove i no voler tornar a maridar-se!
-No és que li faltaren pretendents, però deia que amb la memòria d’un home ja en tenia prou, i la cama amputada li’l recordava de seguit.
-Era massa desconfiada la teua senyora, tots els homes no són iguals.
-Per si de cas! La pobra, amb pocs anys de casada, acumulà patiments sobrats per malfiar-se’n.
S’escapolia la vesprada entre contarelles viscudes, com se’ls escapà la joventut atenent l’atenció compromesa a les seves ames. Cridaven ara i adés l’assistenta perquè els omplira la safata de dolços, i per complaure’s comprovant com s’havien mudat els papers, a hores d’ara eren elles les mestresses exigents i escrupoloses amb la tasca de les altres.
-Ja has despatxat la criada?, aquesta xicota és nova! Mira que ets desentesa! cada sis mesos una!
-Jo abans de prendre’ls afecte les acomiade, no vull compromisos, que avui res és com ahir. I per a fidelitat la nostra que suportarem cinquanta anys d’ordres i humiliacions.
-No ens valen queixes, les senyoretes ens ho agraïren en morir. Tu disposes d’una casa excel.lent i una renda al banc, jo seguesc vivint al pis de l’ama com si fos meu i gaudint d’un bon cabdal.
– Penediments i renúncies ens ha costat. Ser un no ningú sense veu ni opinió, seguir la drecera marcada, acotar el cap i callar…
Les dues velles minyones rosegaven, llépoles, un pastís per netejar-se l’amargor que els provocava la conversa.
-Tu creus que ha valgut la pena tanta fidelitat? Quantes estimes ens hem perdut amb la nostra lliurança a aquelles que ens adoptaren com a serventes?
-No hem fruit de grans passions, ni sofert cabòries amb decisions a prendre, tot se’ns ha dictat, sols ens calia obeir i acceptar. Hem sabut de la vida des de les ombres, i… Què més vols?… Al cap i a la fi, és el mateix que han aguantat tantes dones fent d’esposes, igual que si foren minyones.
