Diuen, i no els falta raó, que els festivals, mostres i setmanes de cinema suposen un reclam i una participació de públic que no es dóna d’igual mode, al llarg de la temporada, en les anomenades sessions habituals, llevat d’excepcions. Difícil és, per no dir impossible, trobar una setmana lliure de festivals al nostre país, entre els nostres veïns, en l’estranger… Ara mateix, Pamplona ens proposa un notori festival entorn del cinema documental (Punto de vista, del 8 al 14 de febrer). Dijous 11, va començar la Berlinale (fins diumenge, 21). A la ciutat de València, ja s’anuncien Cine Por Venir, la MICE (a finals de febrer) i el Festival de Curts de Radio City. En falles, tindrem la 29 edició de la Setmana de Cine de Medina del Campo, una de les cites claus del curtmetratge que tindrà lloc de l’11 al 19 de març. També en març, del 4 al 13, tindrà lloc el Festival Internacional de Cine de Guadalajara, Mèxic, tot un model de rigor i de propostes en l’altra part del món.
Com hem dit, el pantanós territori dels curts pot servir com a metàfora d’unes activitats que ocupen molts mesos els organitzadors i que rarament arriben a les sales de cinema. Els festivals, de vegades, reposen en el mateix lloc que les catifes roges i l’anomenat glamour, és a dir, no desenrotllen els objectius i les col·laboracions i participacions que diuen defendre. És clar que hi ha excepcions, és clar que no totes les convocatòries són iguals davant professionals i públic, però la majoria arrosseguen unes fortes limitacions.
Tanmateix, experiències com la del modèlic cinema Texas, a Barcelona, acaben destacades com si es tractara d’un festival permanent del cinema, coincidint, com en molts festivals de cinema, amb sessions amb les entrades esgotades, comentaris al carrer de les propostes de les sales…
Quant als festivals, cal assenyalar que tot allò que rellueix no és or, per tal com aquests haurien de ser una promoció del cinema, tant de determinades pel·lícules com respecte a l’actitud de l’espectador. De manera que, quan acaba un festival, les sales i les programacions continuen abandonades. A més, la diferència de l’oferta a les grans ciutats i la que es dóna a les xicotetes poblacions és tremebunda.
Com si es tractara d’un quizz, d’un concurset, anomenaré mitja dotzena de títols per si algú encerta el nom dels respectius autors i els festivals espanyols on han estat presentats: Recoletos arriba y abajo, O ouro do tempo, Eaux profundes, La por, Droga oral i Cola, Colita, Colassa.
