Festivals a la ciutat de València

Del 16 al 20 de gener va tenir lloc la quarta edició de Dones i cinema, un festival internacional que fins ara ha anat apareixent en forma bienal i un poc com Los Ojos del Guadiana. Organitzat per les Dones en Art, dirigit per Giovanna Ribes i sostingut en part per les ajudes de la Generalitat Valenciana. Un breu encontre, en les pantalles de les sales Babel i de la sala Octubre CCC, i en l’SGAE i l’EASD per als col·loquis, que ha gaudit d’alguns moments esplendorosos, siga per la qualitat de determinats títols –com Campeones invisibles, de Paqui Méndez, Boconas, de Leonor Jiménez, Visions of female mascunility, d’Elena Tóxica, etc.– o pel sentit comú regnant en diverses xarrades. A més, tres dones esplèndides –la directora Malzorgata Saniewska i les actrius Peakaboo i Tansy- presentaven la recomanable Play me Burlesque, i creaven un espectacle breu però substanciós en la sala de l’Octubre CCC, en la sessió de cloenda, tot culminant amb una protesta contra Trump. Molts caps per nugar, però les dones i el seu compromís amb LGTBI mereixen estar presents més sovint, fins i tot més d’una vegada a l’any. I les ajudes institucionals han de servir per a alguna cosa.

Del 20 al 28 de gener, sense cap tipus d’ajuda, diversos fanàtics del cinema de terror, encapçalats per Joaquín Vallet, Ramón Alfonso i Paola Franco, materialitzaren la primera edició de Paura, festival internacional de cinema de terror que, una de dos, o posseeix la financiació necessària o val la pena que trien una altra fórmula diferent. L’encontre, mancat del ressò profesional necessari, va tindre lloc en els cinemes Aragó, espai suficientment recomanable encara que molt poc habituat a l’escassa qualitat de les pel·lícules –curts i llargmetratges – allí projectats, atés que les presentacions brillaven per la seua absència, com els jurats, el catàleg i totes altres coses. Una iniciativa digna d’aplaudiment, però amb molt poca publicitat i menys importància que va comptar amb una taula redona entorn un escriptor i un autor, i un xicotet homenatge a Carlos Puerto, un dels especialistes espanyols en cinema de terror.

Crec, modestament, que exemples com el gran Sitges o el xicotet San Sebastián Fantástico-Terror deurien trobar eco a València. Una cosa que es va intentar a mitjan dels huitanta i que necessita d’una injecció econòmica que, per ara, no existeix.

Aviat començen el Human Rights i la MICE. Us tindrem informats.