A més d’Estiu 1993, de Carla Simón, una bona pel·lícula protagonitzada per xiquetes de curta edat; de la cubana Últimos días en la Habana, de Fernando Pérez, la trama de la qual invita a pensar en Fresa y chocolate 25 anys després, i de No sé decir adiós, de Lino Escalera, una aguda mirada a una realitat familiar mediatitzada per una malaltia terminal, també les argentines Nieve negra, de Martin Hodara, i El otro hermano, d’Israel Adrián Caetano, comptaven amb elements temàtics i interpretatius de sobrat interés. Encara trobem films en la secció oficial dignes d’atenció, com l’aspra Brava, de Roser Aguilar, retrat sense concessions d’una dona; Amar, d’Esteban Crespo, relat sobre l’amor adolescent, Selfie, de Víctor León, sorprenent tant pel seu estil com per la seua capacitat per a abordar la intimitat d’un personatge odiós; El bar, d’Álex de la Iglesia –sessió inagural, fora de concurs– una fàbula apocalíptica farcida de troballes, i La mujer del animal, de Víctor Gaviria, incursió en una maldat masclista senzillament insuportable. Menys interés, però absolutament correctes i dignes, contenien El jugador de ajedrez, de Luis Oliveros, basada en una bona novel·la; El candidato, de Daniel Hendler, un film tan rigorós com àrid dirigit per l’estupend actor al qual véiem amb Leonardo Sbaraglia en El otro hermano, La memoria de mi padre, de Rodrigo Bacigalupe, un altre retrat sobre la malaltia; La niebla y la doncella, d’Andrés Koppel, adaptació d’una novel·la de Lorenzo Silva; les comèdies argentines Me estás matando, Susana de Roberto Sneider i Me casé con un boludo (fora de concurs) de Juan Taratuto, la primera amb un sensacional Gael García Bernal i la segona amb la meravellosa Valeria Bertuccelli, i Plan de fuga, d’Iñaki Dorronsoro, un sòlid film d’atracaments amb uns magnifics actors: Alain Hernández, Javier Gutiérrez i Luis Tosar. D’un film com Pieles, d’Eduardo Casanova, es pot dir que és molt recomanable per a cinèfils, però que mai no el recomanarem a una amistat: És com un catàleg de deformacions físiques…
La resta, realment sobrava. Fora i/o dins de concurs: El intercambio, d’Ignacio Nacho; Gilda, no me arrepiento de este amor, de Lorena Muñoz; Maniac Tales, de Rodrigo Sancho, Denise Castro, Abdelatif Hwidar, Enrique García i Kike Mesa; Señor, dame paciencia, d’Alvaro Díaz Lorenzo, i Redemoinho, de José Luiz Villamarín.
En unes altres seccions, visitades amb menor atenció, amb prou faenes podríem destacar algunes aportacions en ZonaZine, dominada pel tedi i el baix pressupost, amb el repartiment de Llueven vacas, de Fran Arráez, o l’esforç de la guanyadora, Julia ist, d’Elena Martin. Molt poc en Blue rai, de Pedro Abreu, i en Demonios tus ojos, de Pedro Aguilera, i res en absolut en No quiero perderte nunca, d’Alejo Levis. En Focus Mar del Plata només vaig poder veure Inseparables, de Marcos Carnevale, brillant remake del francés Intouchable, amb excel·lents actors i molt bons moments tant si es coneix l’original com si es desconeix per complet. No vaig poder veure res de Focus Sitges i poc més d’un parell de documentals, els dos biogràfics i igualment recomanables (aguirre) d’Antonio Peláez entorn a l’inclassificable Javier Aguirre i Ruibal por libre, de César Martínez Herrada, recorregut pels laberints del músic Javier Ruibal. En les projeccions especials vaig poder veure la coproducció catalano-valenciana Mil coses que faria per tu, de Dídac Cervera, molt poc afortunada, i, entre els curt-metratges, el debut de Claudia Costafreda, Néboa, un exercici final de carrera molt suggestiu. Molts altres curts els coneixia ja, alguns per Medina del Campo, ja comentats en una altra crònica.
Hi va haver més projeccions, entre les que cal destacar La cosecha del año, recent cinema espanyol, Homenajes, Afirmando los derechos de la mujer, Gastroweekend, etc., però el temps i els horaris no donaven per a més. Com ja vaig dir en altres edicions del Festival de Málaga, “una oportunitat d’or per a prendre el pols de la producció fílmica espanyola”.
