Vint edicions complia ja el festival de Málaga i en aquesta ocasió va canviar les clàusules de la sel·lecció oficial i el seu nom, ja que ha a passat a anomenar-se ‘Cine en Español’ i ha incorporat pel·lícules llatinoamericanes en la seua competició oficial. Llargmetratges, cinema documental de curt i llargmetratge, curtmetratges, seccions paral·leles (ZonaZine), projeccions especials (estrenes, ecos de Mar de Plata, etc.)… Una vegada més, Málaga ens ofereix una àmplia panoràmica del cinema que es fa a Espanya i a Llatinoamèrica; això sí, construint una secció oficial –dins i fora de concurs– realment extenuant i deixant un palmarés que acabava reconeixent els mèrits d’una producció catalana (Estiu 1993, de Carla Simón) i d’un llargmetratge cubà, molt recomanable, titulat Últimos días en la Habana, d’aquell exigent cineasta que és Fernando Pérez.
També va reconéixer el palmarés la producció No sé decir adiós, primer llargmetratge de Lino Escalera guanyador de dos premis d’interpretació –pels excelsos Nathalie Poza i Juan Diego– i del premi al millor guió, del premi especial del jurat… El jurat va estar format per Emilio Martínez Lázaro (president), Pablo Berger, Maria Botto, Iván Giroud Gárate, Elena Ruíz i Alejandra Trelles i els premis d’honor van ser Antonio Banderas, Sylvie Imbert, Fernando León de Aranoa, Claudia Llosa, Fiorella Faltoyano, per a la pel·lícula d’Or, Belle epoque, de Fernando Trueba, realitzada fa vint-i-cinc anys, i per a Leonardo Sbaraglia, que comptava amb dos films en competició, Nieve negra i El otro hermano, el darrer dels quals va obtindre el premi interpretació, realitzat per Israel Adrían Caetano.
La FPAE va organitzar diverses jornades per al mercat amb el nom Spanish screening per tal de recuperar una activitat i una tradició –es tractava de l’onzena edició– que afegeix encara més valor a la cita malaguenya, decididament imprescindible. En el proper article repase els films que he pogut anar veient, no sense matisar prèviament que la participació d’un film en portugués de nacionalitat brasilera i, fora de concurs, d’un film espanyol parlat en anglés, va traure dels nervis més d’u. El primer cas sembla justificat per la voluntat d’accedir a tot el mapa iberoamericà; el segon, per la seua condició de fora de concurs. Raons que més semblen justificacions…
