Fora de competició, en sessions especials, en esdeveniments, etc., el Festival de Cannes ens procura films que mereixen tota la nostra atenció, per més que es colen violents i espectaculars films o comèdies poca cosa. Per a gaudir de Visages villages, d’Agnés Varda i JR (un gran fotògraf); de la també octogenària Vanessa Redgrave i el seu compromés Sea sorrow; del personal i familiar Carré 35, d’Éric Caravaca; Keul-Le-Eo-Ui Ka-Me-la/ Claire’s camera, de Hong Sangsoo; 12 jours, del mestre Raymond Depardon o, sobretot, de Le venerable W, de Barbet Schroeder, un minuciós anàlisi de la manipuladora i violenta actitud d’un monjo budista, els crims del qual contra els musulmans han estat classificats com de lesa humanitat, justifiquen sobradament la presència a Cannes.
Los desheredados (premi de la Semaine de la Critique), curtmetratge de Laura Ferrés, centrat en les vicissituds del seu pare, propietari d’un negoci d’autobusos prou ruïnós, paga la pena com a exercici amb el documental, encara que resulta excessivament esquemàtic i superficial a l’hora d’analitzar els conflictes.
La Quinzaine de Realizateurs, amb les seues pròpies regles, va començar lliurant la seua Carrossa d’Or, premi a la carrera i a la trajectòria, a l’alemany Werner Herzog, del qui es projectava la interessant Teniente corrupto (2010), procurant una sel·lecció de títols realment suggestiva de llargmetratges i curtmetratges. Per exemple, A ciambra, de Jonás Carpignano, un film italià sobre una familia/comunitat gitana que viu en un poble de Calàbria, guanyador del premi Label Europa Cinemas. O l’apassionant L’amant d’un jour, en el qual el veterà Philippe Garrel (fill de Maurice i pare de Louis) aborda unes complexes relacions sentimentals amb el seu estil distanciat de costum i amb Eric Caravaca com a protagonista. Menys interessant i molt menys aconseguida la també italiana Cuore puri, de Roberto de Paolis, contava una història d’amor entre una xica controlada per una mare intransigent i fanática católica i un jove immigrant romanés. També vaig pode vore La defensa del dragón, de Natalia Santa, una pel·lícula colombiana de personatges prou marginals, suficientment seca i molt ajustada en les seues incursions en l’escac…La sel·lecció ens va permetre trobar-nos amb un magnífic documental del cineasta israelí-palestí Amos Gitai, West of the Jordan river, imprescindible al·legat per la pau en una realitat farcida de crims i diferències. Vist allò vist, la resta de l’oferta invitava a seguir més de prop aquesta secció paral·lela que presideix Eduard Waintrop, delegat general.
