Més enllà del palmarés, assenyalaré que la pel·lícula d’Ozon, clarament influïda per Hitchcock i també per Buñuel (del qui va haver un pase especial de la magistral Belle de Jour, amb la presència del coguionista, Jean-Claude Carrière) deixava per terra un grapat de films de pa sucat amb oli com The Meyerowitz stories, de Noah Baumbach; You weer newer really here, de Lynne Ramsay; Good time, de Benny i Josh Safdie, i The beguiled/Les proies, de Sofia Coppola. Més interés tenien la pel·lícula inaugural, fora de concurs, Les fantômes d’Ismael, d’Arnaud Desplechin; Le redoutable, de Michael Hazanavicius, aquesta vegada entorn el Godard de La Chinoise i del maig del 68, amb un cameo gloriós de Jean-Pierre Mocky; les citades Netyubov i 120 battements per minuts; la grega The killing of a sacred deer, de Yorgos Lanthimos (premi al millor guió); la coreana Geu-hu, de Hong Sagsoo; la russa Krotkaya, de Sergei Loznitza; etc. No vaig poder veure les pel·lícules de Todd Haynes, Bong Joon (prevista per a la seua emissió per televisió), Naomi Kavasse, Fatih Akin o –fora de competició– Roman Polanski. Però em convenceren poc Jupiter Moon, de Kornék Mundruczó, i Rodin, de Jacques Doillon, i seguisc pensant que Happy end, de Michael Haneke, protagonitzada per Isabell Hupert i Jean Louis Trintignant, amaga grans dosis de mala llet.
En la paral·lela Un certain regard vaig poder vore les molt convincents Western, de Mohamed Rasoulof (film iranià premiat pel respectiu jurat que presidia Uma Thurman i que incloïa Joaquim Lafose); la mexicana Las hijas de abril, amb una estupenda Emma Suárez; L’atelier, de Laurent Canet; La cordillera, de Santiago Mitre, i les més convencionals Posoki, d’Stephan Komandarev; La novia del desierto, de Cecilia Atán i Valeria Pivato; Tesnota, de Kantemir Balagov; Dopo la guerra, d’Annarita Zambrano… Jeune femme, de Léonor Serraille, que no vaig poder vore, va guanyar la valuosa Càmara d’or.
