Els joves asseguts en cadires a la porta del casino veien xiques passar esplanada avall i amunt, i les seguien amb els ulls esbarrellats: eixos moviments i eixes cabelleres negres i llargues els atabollaven.
A les vesprades, passejos amb elles carretera amunt, en un costat flanquejada per pins en filera. Per alguns xicons el temps s’emunyia més del compte i passaven la mà per la paret. No calia tindre pressa en l’amor, però a ningú li agradava adonar-se’n algun dia que els anys s’havien escolat, havien fugit. Mentrestant, un més sol que un teulat amb una ala trencada i anava per fadrí. Llavors, acostumava a seure’s en una cadira o sobre la pedra de la font. No era un pàmfil però la realitat era la que era. Tot i dissimular, se li apoderava una tristesa indefinible. Ara xerrava amb aquest o amb l’altre acompanyats per l’aigua que repicava en la pila. Molt de tant en tant, passava algun camió mig alitrencat, el camió de les cistelles de vímet i canya, fetes pels xicons a la sarga durant la setmana.
A final d’estiu arribaven les festes amb l’entaulat a la vora de la font. No volien vestir com anys enrere, sinó que ells estrenaven sabates lluentes, camises i pantalons cenyits de cintura, a voltes acampanats. I elles, vestits, faldilles i can-can a mida, sabates de xarol i repicar de sabates de taló. Serpentines, música, coloraines i perfums de gessamí en l’aire.
Si en festes uns joves s’aparellaven, s’amagaven arramblats en alguna portalada. Les melodies de les cançons dels Platters que cantava Toni Williams arribaven suaus com les besades lleugeres, encara tremoloses dels joves. La sang bullia però s’havien de contenir, no hi podien passar a més coses.
