Pense.
Pense en tu.
Et pense pels matins.
Desconec el moment exacte;
potser abans d’obrir els ulls o potser després.
Crec que, inconscientment, espere que arribe la llum del dia
quan se m’obri un nou ventall de colors i flaires primaverals de tarongina.
O potser siga després, quan la vida em recorda que ja no hi ets i que ja no hi seràs.
Un lapse de temps suficient per a enyorar-te i barrejar records i desig, llàgrimes i somriures.
Veig.
T’hi veig.
T’hi veig en somnis.
Tanque els ulls i et veig,
els òbric i espere trobar-te.
Et busque als miralls de la casa i
encara que no estàs, t’hi trobe en ells.
Mai estàs però puc vore’t, escoltar-te, sentir-te.
Te n’has anat però visc la vida tranquil·lament perquè
sé que tu, des d’on ets, pots vore’m, escoltar-me, sentir-me.
Sent.
Et sent.
Sent que no estigues.
T’enyore i em sent trista, molt.
Et sent present i absent, a parts iguals.
Em dol que no estigues. A voltes desitge no estar.
Llavors et recorde, respire profund, et somric i tire endavant.
