En el temps que portem de 2016, a un ritme excessiu, massa atent als premis nacionals (Gaudí, Forqué, Feroz, Goya) i internacionals – Oscar-, han anat estrenant-se, en sales comercials, en versió original de vegades i en versió doblada les més, un seguit de títols un poc per a tots els gusts, uns provocant comentaris a manta, uns altres passant quasi clandestins, uns molt interessants i uns altres molt poc, lloats o qüestionats per una munió de crítics, cinèfils i espectadors (o una barreja d’ells) que semblen decidits a fer valer les màximes del subjectivisme i les mínimes del rigor. Una espècie del famós “cafè per a tots”. Al cap i a la fi, les setmanes que han transcorregut des que va començar el 2016 serveixen perfectament de botó de mostra d’allò que suposaran (multiplicades per 6’6 període) la totalitat de les setmanes de l’any.
Així, han anant arribant títols poc menys que imprescindibles com “La juventud”, de Paolo Sorrentino; “El hijo de Saül”, de Laszlo Némes; “Cola, Colita, Colassa”, de Ventura Pons; “Mia Madre, de Nanni Moretti (molts d’ells presents en el Festival de Cannes, maig de 2015); “Eva no duerme”, de Pablo Agüero; “El mundo abandonado”, de Margarethe von Trotta; etc., junt amb altres suficientment interessants com “Carol”, de Todd Haynes (que ens servirà per a un altre article entorn l’escriptora Patricia Higsmith, ningunejada en la publicitat del film), o “L’Ovidi”, de Vicent Tamarit, o sobrevalorats com “Spotlight”, de Tom McCarthy o, senzillament inútils o engalipadors com les últimes aportacions de Spielberg, Tarantino o González Iñárritu,… Alhora, unes produccions espanyoles d’escàs interès que, amb prou faenes, han enterbolit les aportacions de “Truman”, “A cambio de nada”, “Techo y comida” o “La academia de las musas”.
L’oferta pot considerar-se sobradament interessant sempre que l’enyorada espectacularitat es decidesca a prendre cartes en l’assumpte i faça valer els seus drets.
