Estima pel teatre. Practica’l com a no professional, per Joanvi Cubedo

Fer teatre et permet ser una altra persona. És gaudis molt de fer cada personatge, vivint unes vides diferents de la teua. A més d’interpretar, també són una sèrie d’activitats que enriqueixen, com dissenyar i fer el vestuari, la caracterització, els decorats, la música, les llums, etcètera i, com qualsevol altra activitat, res no s’aconseguís fer bé sense entrenar-se. Amb l’entrenament es tenen vivències molt positives, a més, com és art, potencies la teua creativitat i imaginació. És tan important els treballs individual com el col·lectiu, tant fer el teu personatge com que funcione en relació als que fan els altres. Cal tenir molt clar el que interpretes, perquè es fa i es diu i on conduís. T’entrena a viure donant-te, a més d’experiències, vivències, una manera de plantejar la vida, com són les coses i com entendre’t amb els altres. És una manera de sentir-se viu i aprendre a viure. Un magnífic estri per a perdre la vergonya, saber comunicar-se i exercitar la memòria.

El teatre es pot gaudir com espectadors i, a més, practicar-ho, bé com a professional o com no professional, (aficionat o amateur).

Ser amateur no és menys que ser professional. Simplement és una altra manera de fer les coses. L’arrel de la paraula “amateur” és amor. Algú que fa alguna cosa per amor és un amateur. Algú que fa les coses per poder pagar les seues factures és un professional. Els amateurs poden tenir més integritat que els professionals. Si ets un amateur, tens menys conflictes d’interessos i menys motius per no dir la veritat que si has d’aconseguir pagar les teues factures i agradar a tothom.

Dave Winer

El terme afició varia entre dues definicions: d’una banda s’entén per afeccionat aquell que no té les eines ni coneixements per a l’acompliment professional d’una funció o ofici; i d’altra banda s’assumeix com a afició aquell estudi, art, ciència o activitat esportiva que algú realitza com a passatemps o hobbies al marge de la seua principal professió. Afició també es amor, estima per una cosa, que pot tenir qualsevol persona, es dedique o no a ella.

Va dir Alain Badiou en “AMOR I ART”:

Crec que el que em va fascinar en el teatre, quan era jove i perquè havia estat en escena, és el sentiment immediat que una mica de la llengua i del poema, de manera gairebé inexplicable, està lligat al cos. En el fons, el teatre potser ja era per a mi una figura del que seria l’amor més tard, perquè aquest moment en què el pensament i el cos són d’alguna manera indiscernibles. Estan exposats l’un a l’altre de manera tal que un no pot dir: “això és un cos” o “això és una idea”. Hi ha una barreja dels dos, una aprehensió del cos pel llenguatge, exactament com quan es diu a algú “t’estime”: l’hi diem a ell o a ella, vius, davant nosaltres, però es dirigeix també a alguna cosa que no és reductible a aquesta presència material, alguna cosa que està més enllà i en ella, al mateix temps, absolutament. Ara bé, això és el teatre i d’una manera molt original: el teatre és el pensament com a cos, el-pensament-en-cos. O, es podria afegir en un altre sentit: el pensament una vegada més. Perquè, i ho sabem, en el teatre hi ha repeticions: “Reprenguem una vegada més”, “tornem a fer-ho una vegada més”, etc., diu sempre el director d’escena. El pensament no arriba al cos fàcilment. És complicada la relació d’un pensament amb l’espai i amb els gestos. Fa falta que alhora siga immediat i calculat. I també és el que succeeix en l’amor. El desig és una potència immediata, però l’amor a més demana cures, represes. L’amor coneix el règim de les repeticions. “Digues-me una altra vegada que m’estimes”, i també molt sovint: “digues-m’ho millor”. I el desig sempre recomença. Sota la carícia es pot escoltar, si està encantada per l’amor, “Més! Una vegada més!”, punt en què l’exigència del gest se sosté per la insistència de la paraula, d’una declaració sempre nova. Se sap bé que en teatre la qüestió del joc amorós és decisiva, i que tot l’assumpte està, justament, a la declaració. I és també perquè hi ha aquest teatre de l’amor, aquest joc d’amor i d’atzar, per la qual cosa és tan poderós, almenys per a mi, l’amor pel teatre.

La Societat Coral el Micalet de València, des de fa anys, té la Companyia no Professional de Teatre en la que, majors de 13 anys fins als més grans, s’entrenen en l’art escènic, rebent classes i preparen un espectacle, conduits per un professional, que estrenen a juny a la sala Teatre Micalet. Una de les maneres que la més que centenària societat oferís per gaudir del TEATRE EN VALENCIÀ.

Joanvi Cubedo
Director de l’Aula de Teatre, Escola de Narració Oral i
PARAULA VIVA, per a llegir escoltant literatura catalana