En un banc seuen amb el bric de vi lamentant la mala vida i la sort esquerpa. Amb la roba ennegrida, barbats i amb el pèl greixós enceten el camí amb la motxilla de misèria. Obliden amb el cap baix, amb alcohol i fum dels cigarros per seguir el camí d’itinerància odiant la societat.
Als vianants, jubilats i esportistes en moviment, l’emigrant ofereix la mercaderia d’ulleres, polseres i gorres estiuenques.
Les commemoracions ixen entre branques per honorar bustos i estàtues d’insígnies personalitats. Entre les maranyetes, els gossos esplaien els plaers engolits, els avis deixen caure el temps i els xics reneguen a la iaia que, esgotada i sense esma, estira el braç del nét.
La lectura em foragita el cap amb la visió de monstres viscosos amb potes i un sol ull. És una sensació horrorosa de grans caps sinistres que amenaça la població. Alguns diuen que és un càstig pel nostre mal comportament.
Mire l’obelisc dedicat a la victòria liberal enfront els carlins −en realitat un mite que magnifica els fets bèl·lics− i veig al fons la Gran Creu Franquista. Immediatament m’assegure que he tancat bé el relat.
Joan Miquel Palomar
