En un autobús qualsevol, per C. Navarro

Esperen ordenadament l’arribada de l’autobús: ell davant amb els ulls i la ment perdudes en el trànsit vespertí; ella darrere, oculta a les mirades dels passatgers que miren per les finestres. S’obri la porta. Ningú no mira els nouvinguts. Tots continuen capficats en els seus mòbils, en els seus llibres, en el seu tros de finestra. Amb el sospir de la porta hi pugen en el mateix ordre rígid, sense mirar-se, sense parlar-se: ell davant, ella darrere. S’assenten junts, un al costat de l’altre. Muscle contra muscle. Ell calla i pensa. Ella el mira i calla.

I l’home ja madur, que fa temps que s’ha acostumat que s’adrecen a ell amb el mot senyor, assegut en sentit contrari a la marxa. Jaqueta i corbata. Jaqueta de quadres. Marró esdevingut gris. Corbata de nuc massa prim. Roja. Esguit de color sobre llenç desgastat. Cabells grisos i ja escassos sobre el front. Expressió dura en la cara; llavis eixuts, delimitats per sengles arrugues; ulls petits, inexpressius. El paper plegat vibra amb el moviment de l’autobús. El paper plegat vibra entre les seues mans. Abaixa els ulls fugaçment. Observa el paper i immediatament gira la cara cap a la finestra. Es resisteix a obrir-lo. Es resisteix a llegir-lo. Mira al seu voltant per comprovar que la resta de passatgers no s’ha adonat del seu torbament i finalment el desplega. Un llampec de vida il·lumina els seus inexpressius ulls. Un somriure li corba l’eixuta boca. Alça la vista alegrement i torna a plegar el paper. Lentament. Delectant-se. Gira la cara a la finestra i sense veure més enllà del seu reflex en el vidre comença a xiular i taral·larejar suaument una cançó. Els seus ulls ja no perden l’espurna que el paper els ha donat. I el paper plegat continua vibrant entre les seues mans.

Cèsar Navarro i Soler