En melancòliques…, per Jordi Parramon

En melancòliques cruïlles
d’espai i temps, sol, indefens,
em veig sovint, i sempre dubto
si encertaria el meu camí.
El vaig buscant, però no el trobo
entre tants marges perdedors.
Fins quan caldrà que vagi errívol?
Fins que s’acluquin aquests ulls
cansats de tantes desventures
i de vagar per temps i espai.
L’ànima es troba presonera
d’un xic reducte, però veu
com riu avall s’escola l’aigua
cap al repòs del mar, total.