Ja ho confirmava el mestre José Luis Cuerda al seu pas per la MICE de València: “A causa que l’audiovisual no està a l’escola, l’espectador ix del cinema lloant o destacant aspectes de la trama, no de la posada en escena”.
Per al cinema dels Coen -l’anàlisi brilla per la seua absència- sol ocórrer alguna cosa semblant, encara que davant, com de ràncies són moltes de llurs històries, no falten veus lloant una “forma de narrar”. Justament és en l’afectada realització on els Coen posen més carn al foc, on millor es localitza llur descarada impostura. Mediocritat, vulgaritat i superficialitat amb l’aparença d’estar fent una cosa important es fan evidents en la seua última estrena (llançada a bombo i platerets des de la seua presència en la Berninale), “¡Ave, César!”. Podien localitzar-se perfectament també amb els seus dos “remakes”, “Valor de ley” i “Ladykillers”. Atès que el primer atacava un mediocre western de John Wayne, Henry Hathaway resultava més incontestable en el seu crim en el segon cas, en la magistral cinta de l’Ealing, Mackendrick, coneguda entre nosaltres com “El quinteto de la muerte”. Dos revisitacions tan innecessàries com inútils. Inútils com resulten ser també “Quemar después de leer” i “Crueldad intolerable”, comèdies i temàtiques de ràpid oblit. Però quan es posen pretensiosos i porten la impostura a les seues últimes conseqüències, simulant una “acurada” posada en escena per a aconseguir engalipar l’espectador, aparentant ser audaços i inquiets, resulten molt més perillosos i indigestos: “Un tipo serio”, “No es país para viejos”, “El hombre que nunca estuvo allí”, “O Brother!”, “El gran Lebowski”, “Fargo”, “El gran salto” i les anomenades “Barton Fink” i “Muerte entre las flores” (en aquesta última massacren i matxaquen sense pèls en la llengua dues excel·lents novel·les de Dashiell Hammet –a qui no citen- “Collita roja” i “La clau de vidre”). Sovint és tan palpable la seua poca vergonya, a la qual no li prestem l’atenció que es mereix, deixant que les seues martingales rellisquen per les nostres goles.
A la impostura dels Coen, òbviament, s’uneixen moltes altres impostures. Les dels crítics i professionals que no analitzen convenientment, les dels espectadors que tracten de tapar la seua condició de contumaços afeccionats, les de tots aquells que no dubten en afirmar que “per als gusts els colors”. Dels Coen se salven –discretament- les seus pel·lícules menys “autorals”, més convencionals: “A propósito de Llewyn Davis”, “Arizona baby” i “Sangre fàcil”, la pel·lícula amb la qual debutaren. Una cosa pareguda succeeix amb altres tramposos nats, com Spielberg, González Iñárritu i Tarantino, als qui l’avorriment ens impedeix abordar. Aquestes línies sobre els Coen volen ser un símbol: no oblideu que en el bosc –aqueix que tapen els arbres- va haver, hi ha i hi haurà gent molt valuosa. Com ara, Woody Allen o Sam Fuller, tan útils en el present i en el passat com per a retrobar-nos-hi més sovint. “Coent” té varies accepcions que serveixen per igual a la identificació dels Coen. Aprenguem a ser lliures. Lliures de tanta impostura.
