Virginia Woolf
La Rita té avui uns vint-i-cinc anys. A vegades ho pensava. A vegades recordava els anys que havia viscut a l’aire lliure, en un ambient que li era més propici que no pas el d’aquí, entre barrots i filats d’acer. És veritat que no li falta l’aliment quotidià. A més a més, ja s’havia acostumat a… Ep, calleu, calleu! Sembla que s’han deixat la porta de la cel·la mal tancada. Sí, sí, així és! Aprofita l’oportunitat, una oportunitat d’or que, de ben segur, no es repetirà mai mes. S’escola subreptíciament. Ha deixat la porta metàl·lica enrere. Se la guaita i emprèn el camí cap a una llibertat que té a tocar. En veure uns nens cridant que juguen amb llurs baldufes, al parc, corre a amagar-se darrere uns baladres, per si de cas… No s’ho pensa més: de copdescuit salta per damunt un rierol i es troba en un senderó envoltat d’una vegetació exuberant on no hi ha ningú. Respira tranquil·la. Aixeca el cap i veu que molt a la vora té el carrer. S’hi atansa a pleret, amb summa cautela. No fos que…! No deixa d’observar com, amunt i avall de la calçada, una impressionant corrua de cotxes transita a una velocitat que fa feredat. Per precaució, s’apropa tant com pot a la paret que serveix de llindar al parc, i continua enllà. No gaire lluny entrelluca com, per la vorera, davalla un home que camina llegint un diari. No sap què fer. Davant el dubte, decideix aixoplugar-se sota l’ombra que ofereix un banc. Ara sí, quan l’home del diari ha passat i no s’ha fixat amb ella, se sent més segura. I hi ha més encara: junt a la voravia, una mena de baluerna groga i negra té la porta oberta; sembla convidar-la a entrar-hi. Hi entra sense recança, sense pensar-s’ho dues vegades, i acomoda, cofoia, tota la seva anatomia en un indret que troba tou, còmode i fresc. La venç la son i s’adorm.
Al dia següent, el periòdic del matí dóna la notícia: “Un taxista mor de l’ensurt en seure’s damunt una boa de quatre metres, enroscada en el seu seient. La Policia ha recuperat la serp i l’ha tornada al zoològic, d’on no havia d’haver sortit”.
Ramon Gómez Molina, de l’AELC.
