Mai no havia aspirat a tan poc, jo,
dins la presó de vidre dels amos
on m’obliguen a ser feliç, mentre ell
no agafa el telèfon perquè està mort,
surant en l’aigua mansa del record,
sense la força heroica dels mites,
amor insuficient i prou, com tants,
com tots, sonant en va a la casa buida.
Mentre el vent travessa purs castells d’aire,
i els cims albins, els arbres nus, les boques,
en un despatx algú ens tria el destí.
Ahir un ventre vessava un crit a la nit,
un planeta solipsista i estúpid,
com jo, com ell encadenat a l’òrbita
–ell no hauria pogut salvar-me mai.
El dolor no serveix de res, d’acord:
si puc escollir, no vull l’anestèsia.
Mercè Ubach Dorca
dins la presó de vidre dels amos
on m’obliguen a ser feliç, mentre ell
no agafa el telèfon perquè està mort,
surant en l’aigua mansa del record,
sense la força heroica dels mites,
amor insuficient i prou, com tants,
com tots, sonant en va a la casa buida.
Mentre el vent travessa purs castells d’aire,
i els cims albins, els arbres nus, les boques,
en un despatx algú ens tria el destí.
Ahir un ventre vessava un crit a la nit,
un planeta solipsista i estúpid,
com jo, com ell encadenat a l’òrbita
–ell no hauria pogut salvar-me mai.
El dolor no serveix de res, d’acord:
si puc escollir, no vull l’anestèsia.
Mercè Ubach Dorca
