En l’actualitat relacionem la figura de Nicolau Primitiu especialment amb el món dels llibres, i això per la donació de la seua espectacular biblioteca al poble valencià el 1979 i que fou la base de la creació de la Biblioteca Valenciana. Així mateix, també sabem que al llarg de la seua vida va dur a terme importants estudis arqueològics i de toponímia, i una intensa activitat pública en el camp del valencianisme cultural, atès que fou president d’entitats com Acció Cultural Valenciana, Proa, Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana. Sens dubte, les seues actuacions tenien com a fonament el desig de treballar pel seu poble i la seua gent, i és per això que el valencianisme serà el sentiment que amerarà tots i cadascuns dels projectes que engegà durant més de quaranta anys, des dels anys 30 fins la seua desaparició l’any 1971.
No obstant això, el que és realment desconegut, fins i tot per part dels nacionalistes valencians actuals, és el significatiu paper que va desenvolupar dins del valencianisme polític tant durant l’època republicana com al llarg de la dictadura franquista, i la seua influència en la configuració actual dels valencians com a poble.
Nicolau Primitiu, activista cultural i polític
És durant el període republicà que Nicolau Primitiu desenvoluparà l’activitat pública més intensa de la seua vida, dirigida a la difusió i el foment de la cultura valenciana en general, però d’una manera especial a l’estudi de la llengua, l’arqueologia o la toponímia, tal com es desprèn de les múltiples activitats culturals que va protagonitzar en aquests anys, al llarg dels quals publicà articles, pronuncià discursos o impartí conferències com ara «El bilingüisme valencià» o «La llengua valenciana a l’escola».
En aquest sentit és interessant d’assenyalar la publicació d’una sèrie d’articles que, sota l’epígraf «De valenciania», aparegueren a El Poble Valencià, a El Sueco i a Acció, on definirà el seu ideari polític. Així el 5 d’agost de 1931 afirmava: «No’ns pregunteu si som de la “Dreta” o de la “Esquerra” o del “Centre”, ¡Som valencianistes!», en un intent de configurar la que serà una de les seues idees polítiques més significativa, la necessitat de construir un valencianisme integrador, interclassista, superador dels conceptes ideològics de dreta i d’esquerra, almenys fins que el poble valencià recuperés les llibertats i la capacitat d’autogovern.
És des d’aquesta perspectiva que hem d’entendre moltes de les actuacions de la seua vida, amb les quals tractava de cercar el màxim grau d’entesa entre les forces polítiques i culturals per tal de defensar millor els interessos valencians, especialment en qüestions com la reivindicació d’un Estatut d’Autonomia per al País Valencià o la defensa la llengua i la cultura dels valencians.
Al mateix temps, però, constatem que tant les idees polítiques com els plantejaments ideològics de Nicolau Primitiu coincidiran, fil per randa, amb els majoritaris dels valencianistes del primer terç del segle xx i els defensats per partits com Joventut Valencianista, Unió Valencianista, Acció Nacionalista Valenciana i, fins i tot, l’Agrupació Valencianista Republicana, que s’avenien bàsicament amb la Declaració Valencianista de 1918.
En aquest sentit, hem de destacar un discurs bastant clarificador del seu ideari polític, el pronunciat l’abril de 1936 a la seu d’Acció Nacionalista Valenciana, on proposava una completa reestructuració de l’Estat Espanyol en base a la unió dels seus pobles de manera lliure, i a la constitució d’una Confederació de Repúbliques Ibèriques amb uns plantejaments polítics basats en la llibertat i la democràcia. Aquest era el seu somni polític, de fet, una opció plausible en el context republicà. En una línia idèntica publicava a Acció l’article «Estat Valencià», on reclamava una unió més intensa amb els nostres germans de nissaga, catalans i balears, tant en la lluita contra l’opressió centralitzadora, com en la futura formació d’un estat federat.
Pel que fa a la trajectòria de Nicolau Primitiu durant el franquisme, hem de constatar que sempre va mantenir-se ferm en els seus ideals valencianistes. En aquest sentit hem de destacar que el 1943 va fundar la Secció de Toponímia al CCV, el 1949 va incorporar-se a la Junta de Govern de Lo Rat Penat que va impulsar els cursos de llengua, el 1951 assumirà la presidència de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear, el 1953 va ocupar el càrrec de degà del CCV i el 1955 fundà l’editorial Sicània i les revistes Sicània mensual i Nostres Faulelles.
Per altra banda, ateses les dificultats de difondre el seu pensament valencianista durant aquests anys, Nicolau Primitiu va ser especialment caut. Tot i això, el 25 d’abril de 1944 va donar a conéixer el Decàleg del bon nacionaliste, en una reunió celebrada a casa de Francesc Soriano Bueso, un dels primers escrits de caràcter nacionalista elaborat en ple franquisme. A més a més, des de 1953 fins a 1959, Nicolau Primitiu elaborà el que anomenava «Pentàlegs», uns textos breus, 66 en total, de cinc punts escassos, però molt directes i clarificadors, destinats a despertar la consciència dels destinataris, i que a la vegada li serviran per articular el seu pensament i els seus ideals valencianistes.
El pensament valencianista de Nicolau Primitiu
En els seus escrits polítics Nicolau Primitiu es mostrà partidari d’un moviment valencianista estricte, que propugnava una defensa de la personalitat valenciana, de la seua llengua i cultura, amb una projecció cap el futur que passava per aconseguir el màxim grau d’autonomia per al País Valencià. Amb aquest genèric plantejament coincidia amb la major part dels sectors valencianistes del segle XX. Serà en el procediment d’aconseguir aquests propòsits on sorgiran les majors diferències entre els diversos nuclis valencianistes.
Calia, en un primer moment, treballar per recuperar els signes d’identitat valencians, la llengua sobretot, però també altres aspectes simbòlics com podien ser la celebració de la data del 9 d’octubre, per la seua significació, o la reconstrucció del Monestir del Puig, per estar lligat a la conquesta de València. Una vegada aconseguida la constitució d’un règim autonòmic valencià, o fins i tot un “estat valencià”, caldria establir relacions igualitàries amb Catalunya i Balears de cara a una possible col·laboració, i fins i tot federació per a temes comuns. Aquesta relació s’havia d’establir, i en això insistia molt Nicolau Primitiu, respectant al màxim l’autonomia política i cultural de cada territori. El tercer pas consistia en l’establiment d’un nou marc de relacions amb la resta territoris peninsulars: es tractava de formar una Confederació de Repúbliques Ibèriques. Es tractava, si més no, d’un projecte polític, defensat pels partits nacionalistes valencians i catalans, que maldava per regenerar Espanya i aconseguir una nova articulació territorial que no estigués basada en un centralisme absorbent i inoperant, i que fos més favorable a les propostes econòmiques de la burgesia perifèrica.
Ara bé, en el cas de Nicolau Primitiu hi haurà una característica que singularitzarà la seua proposta, la idea de treballar per un valencianisme estricte i, a la vegada, defensor dels lligams culturals, i en un futur, polítics, amb Catalunya i Balears. De fet, des dels inicis de la Renaixença al segle XIX i fins als anys trenta del segle XX, el valencianisme s’havia caracteritzat per una certa ambigüitat pel que feia a les relacions amb Catalunya, tant és així que aquesta qüestió serà vista per Nicolau Primitiu com un element que podia alterar de manera significativa la seua evolució. I això per dos motius: per la profunda divisió que la qüestió provocava entre el feble moviment valencianista, i perquè intuïa que una disputa estèril entre valencianistes per qüestions com el nom de la llengua o el territori, suposaven un fre impressionant per a la consolidació del nacionalisme valencià, que no únicament entrebancaria el seu creixement sinó que, fins i tot, l’escapçaria per molt de temps.
Davant d’aquest panorama, Nicolau Primitiu impulsà un camí intermedi que ben bé podia satisfer a uns i altres, o, tal com va passar, que fos ignorat per tothom. En aquest sentit és com hem entendre la proposta de Nicolau Primitiu d’anomenar la nostra llengua amb el terme bacava i la federació de Balears, Catalunya i València, amb el de Bacàvia. Es tractava de buscar el màxim consens entre les diverses maneres d’analitzar la realitat valenciana i de projectar-la cap al futur.
En definitiva, les seues propostes polítiques tingueren entre el nacionalisme valencià un paper marginal, especialment a partir de la dècada de 1960, que s’expandí i consolidà un valencianisme encapçalat a nivell ideològic per Joan Fuster qui, des de Nosaltres els valencians o El País Valenciano, propugnava una visió del passat i del futur polític dels valencians unit íntimament amb catalans i balears. Segurament aquesta diferent concepció del valencianisme ha fet que posteriorment la figura de Nicolau Primitiu haja estat infravalorada tant en les seues aportacions teòriques com en l’oblit des múltiples serveis que va oferir a la causa del valencianisme i de la societat valenciana en general.
No obstant això, podem afirmar que tant abans com després de la Guerra Civil Nicolau Primitiu va tenir un paper destacat sempre en la primera línia del moviment valencianista; això sí, marcat per la seua forta personalitat, la independència de criteri que sempre mantenia en defensa de les seues teories i actuacions i el desig d’aglutinar els elements polítics més dispars per enfortir la societat valenciana.
Publicat a Quadern, Saó, 385, p. 16-18, setembre del 2013.
