La trapezista s’enfilava fins al niu de la cúpula, encerclada pels reflectors, mentre els músics acreixien el clímax i els tramoistes retiraven la xarxa de protecció. Llavors es posava dempeus sobre la base del trapezi, amb les mans a les cordes, i en el moment clau, com si fos al cim d’un trampolí, s’impulsava enlaire amb força per executar un salt de l’àngel perfecte. Es precipitava dins el buit cap al terra dur de la pista en una caiguda lliure de quinze metres. Quan tots els presents eren un alè encallat davant l’horror imminent, la trapezista treia un parell d’alasses esplèndides de sota els omòplats i, a un metre i mig de la mort, ondulava el moviment i dibuixava una el·lipsi ascendent que la duia amunt, i més amunt, fins a tornar al trapezi i posar-s’hi com una papallona.
Ho executava un sol cop a cada funció i el vol en si no devia durar més deu o dotze segons. L’esclat d’aplaudiments i crits d’admiració, en canvi, aquell dia va durar nou o deu minuts. Quan finalment va remetre, la neboda del mag, que el mes passat havia fet sis anys, li va dir a cau d’orella en to afligit:
—A mi m’agrada molt venir al circ, tiet, però si li vols descobrir el truc t’equivoques. És una àngela disfressada de trapezista.
Jordi Cussà
