Cal tenir en compte el cinema de Ken Loach no sols perquè és un dels mestres d’Iciar Bollain i un narrador excepcional de qüestions socials vitals, sinó –sobretot- perquè el seu guionista habitual és Paul Laverty, guionista de El Olivo –com ho fou de También la lluvia-, un fet que invita a reflexionar sobre els avanços del film atesa la identificació absoluta entre les aportacions de Laverty i la posada en escena de la directora. El Olivo, com qui no vol la cosa –ja que els protagonistes, poc desperts, no inviten precisament a imaginar quantes veritats ens seran mostrades- avança com eixos fragments de pel·lícula de carretera que contenen el viatge fins a Dusseldorf: aportant-nos anotacions de principi a final i mostrant-nos un món ple d’injustícies, el major exponent del qual pot residir en les relacions familiars (els germans, l’arbre del pare, la tenacitat de la néta, les mentides, etc.), però que podem localitzar expressament d’igual manera en el xicotet poble o en la gran ciutat europea, on una multinacional de dubtosa trajectòria presumeix d’ecologisme.
El relat s’endinsa en el tema de les arrels de l’ésser humà no sols per la importància d’aqueixes oliveres arrancades, sinó també perquè la solidaritat o la seua absència s’ocupen de mostrar-nos la veritat de la natura humana. El Olivo s’erigeix com a pel·lícula sincera i imprescindible capaç de col·locar l’espectador davant d’una urgent presa de consciència de la realitat: saber qui som, d’on venim, on anem, quins són els fets que cal tenir en compte… Com diria el poeta, “qui perd els orígens per identitat”. Com subratlla la pel·lícula, “esperem que, en els pròxims anys, ho fem millor”. Un impressionant film capaç d’invitar-nos a riure i al plor, sempre col·locant en primer terme les emocions. O millor -perquè entenguem el nus bretchià-, la reflexió davant les emocions.
