El 19 de març de 1939 el port d’Alacant era un vertader eixam de gent intentant poder embarcar a l’African Trader, un vaixell carboner anglés. Durant tot el dia tothom pugnava per embarcar i ho feia com podia, principalment per la cua de les passarel·les. Però alguns també ho feien per les maromes que amarraven el vaixell. Alguns ho aconseguien amb molt bones traces com si foren gats per aquest mitjà, i eren ovacionats per la gentada si aconseguien arribar a la coberta del vaixell; tot i que alguns no havien pogut mantenir la maleta que els caigué a l’aigua. Altres, no podien arribar dalt i eren ells qui queien a les aigües del moll amb la conseqüent exclamació unísona de la multitud que així expressava la mala sort de l’individu.
El dia 28 també sortiria en direcció a Orà el mític Stanbrook amb moltes més dificultats perquè no cabrien tots els qui hi havia esperant i per la proximitat de les tropes feixistes. Aquest vaixell estava dedicat al transport de carbó i sols permetia 50 passatgers, tot i que va arribar a dur-ne 2638. Fou el darrer vaixell multitudinari que no va poder endur-se a tots. El port d’Alacant es va convertir en un parany on quedaren atrapats més de 15.000 persones entre militars i civils, en els quals hi havia dones i infants. Molts es varen suïcidar amb l’arma reglamentària que duien, però la majoria van quedar sota les garres de la divisió feixista italiana Littorio.
Cal dir també que va haver-hi un vaixellet a Torrevella que va evacuar 26 membres de la cúpula del PSOE d’Alacant. Aquest sortia el 29 de març a les 8 del matí, tres hores abans d’arribar els feixistes italians a la ciutat d’Alacant. Entre aquells que emprenien l’exili estava el cocentainer Luis Deltell, alt dirigent socialista d’Alacant. Sabem d’aquest fet per boca de Rodolfo Llopis en un article del periòdic El Socialista amb motiu del traspàs de Deltell a Mèxic el 9 de setembre de 1957.
Amb motiu d’aquest aniversari vull fer una ferma proposta de no ajornar per més temps aquesta responsabilitat que tenim com a demòcrates. De no ajornar més la recuperació del bon nom que el franquisme i la transició ha furtat als republicans. No solament als qui van sortir per port d’Alacant, també d’aquells que ho van fer per altres ports, aeroports o camins de ferradura. També d’aquells altres que van afusellar, empresonar, torturar o patir l’exili interior; a les dones que van ser rapades, empresonades i van patir l’exili dels pares, fills, marits i germans; d’aquells que foren assassinats i encara queden soterrades a les cunetes, i damunt menyspreats.
Ara que esteu preparant programes electorals, tingueu present que una vertadera democràcia mai no pot mirar cap a un altre costat.
