Al cap d’una hora i mitja i després d’haver pujat una bona costera fins al peu d’una gran muntanya, es trobava una entrada a una cova on hi havia una campana penjada. Les xiquetes, sense pensar-ho dues vegades feren sonar la campana. En eixe precís moment es trobaren amb un xicotet ésser amb unes orelles punxegudes, un nas allargat i uns ulls grocs i grans que pareixia que se li eixien de la cara. Amb una veu molt profunda i rapida, els digué:
–Ja esteu ací, xics. La vostra tia m’havia dit que veníeu, però no pensava que tardareu tant poc.
Els xiquets es quedaren un poc confosos i Carles contestà:
–Com has parlat amb la tia si nosaltres hem tardat una hora i mitja fins arribar ací?
Aquest ésser els digué:
–Xics, la vostra tia i jo tenim un vincle molt especial. Fa molt molts anys que ens coneguem i som molts amics, per això ens comuniquem màgicament. He de dir-vos que jo sóc el donyet Daitor.
Adrià digué:
–Aleshores ja saps el problema que tenim. Però no entenc com funciona eixa connexió màgica que tens amb la tia.
El donyet Daitor contestà:
–Mira, la tia i jo ens comuniquem mentalment de fa temps ençà, però el mètode és molt esgotador i la tia no ha pogut contar-me molta cosa. Sols m’ha dit que venieu cap ací.
Aleshores, li replicà Carles:
–Mire, donyet Daitor, el cas és que s’apropa l’aniversari de la nostra germana menuda i la mare no té diners per a comprar-li un regal.
Daitor es va posar una mà al cap i l’altra al cor i, rumiant-s’ho, va dir:
–Uhm… Doncs la solució sempre l’he tinguda davant i és ben senzilla.
Cosmari va dir quasi immediatament:
–Però com fem això si no tenim diners per a fer-li un bon regal?
Daitor exclama:
–Això no és cap problema, xics! Mireu, la solució a aquest problema sempre l’heu tinguda al vostre abast. Simplement heu de mirar que és el que realment fa feliç a la vostra germana i també heu de saber com s’ha portat aquesta enguany. Si s’ha portat bé, regular, o ben bé mal, segons açò deu ser el seu regal.
Carles amb cara de circumstància pregunta:
–Si tot això està molt bé, però estem com estàvem sense saber què hem de regalar-li.
Aleshores Daitor exclama:
–És molt simple: feu-li alguna cosa amb les vostres mans!
Adrià, tot emocionat, replicà:
–Clar que sí, Roser sempre ha demanat uns d’eixos quadres tan fantàstics que fa la Cosmari i també una deixes marionetes que fa Ricard amb draps vells de la mare, que són tan gracioses, jo li puc regalar un dels poemes que solc escriure i la resta li poden regalar eixa obra de teatre que feu al costat de la mare i amb què Roser es riu tant, i amb això no hem de gastar-nos pràcticament diners.
Quan els xics es giraren per donar les gràcies al donyet, aquest ja no estava. El buscaren per tots els llocs de la cova i de la muntanya, però no el trobaren. Tornaren a casa i li contaren a la mare el que els havia passat.
El dia de l’aniversari de Roser, li donaren els regals que havien planejat prèviament gràcies al donyet, però tots es quedaren sorpresos, quan Roser els va dir:
–Segur que heu parlat amb el donyet dels regals, que se m’ha paregut en un somni aquesta nit i ha dit que em regalaríeu tot allò que jo volia per ser una bona xiqueta i millor germana i filla.
Tots es quedaren bocabadats en escoltar aquestes paraules. Des d’ençà aquesta història ha estat contada de generació en generació, amb les seues diverses modificacions segons les èpoques en què es conta.
Fi
