L’envelat del poble de Riudecols estava a vessar. Mai havien tingut una carpa tan gran ni amb tantes coloraines. Serien l’orgull de la comarca i l’enveja dels pobles veïns. L’espectacle estava servit.
El públic inquiet i cridaner esperava que d’un moment a l’altre comencés la corrua de saltimbanquis, elefants, equilibristes, malabaristes, pallassos… com cada any.
Mentre passava el temps, els venedors de crispetes, pipes i caramels, cridaven les lloances del seus productes i un venedor de globus patia per a no entrebancar-se.
La barreja d’olor de refregit i el tuf humit dels cossos suats empastifava l’aire de partícules fètides, que s’esmorteïen amb el so d’una música estrident.
Entre rialles i sorolls es van apagar els llums; un toc de tambor va deixar l’envelat suspès en una negror mòrbida, esborronadora, que s’esvaí en el precís moment que sonà una veu greu pels altaveus, tot dient:
—Senyores, senyors. Comença l’espectacle!
Tot seguit, un únic focus, que sortia de les entranyes del sostre de la gran carpa, il·luminà un barret negre de copa, col·locat sobre d’una cadira petita de vímet, quasi imperceptible, minúscula, que s’enfrontava a la grandesa de l’escenari.
Repicaren tambors. El silenci es va petrificar davant la contemplació del barret solitari i… tornaren a ressonar els tambors. Res… Tres vegades van ressonar i tres vegades es produí el silenci. El públic començà a neguitejar: algú xiulà, algú picà de mans…
De sobte, del barret solitari començà a brollar un filet prim de confetti de color taronja. Prim, prim, molt prim…
L’espectacle anava perdent interès, però aquesta percepció s’esvaí quan el filet de confetti s’anà engreixant, engreixant, fins arribar al sostre.
El brollador es convertí en un fet inaudit —semblava impossible que d’un simple barret de copa, sortís tanta quantitat de confetti; ara de tots colors.
Aviat l’escenari s’anà omplint, omplint… fins que el barret va quedar tapat. No hi havia aturador.
A poc a poc es va anar tapant el pati de butaques i el que, en un principi sorprenia per la seva vistositat, ara començava a esporuguir la gent que, de mica en mica, s’anava aixecant cap a les sortides. Entre corredisses, entrebancs i crits, el pànic s’apoderà de tothom. Però el confetti havia tapat les portes i finestres… cap forat, cap escletxa…
El confetti mortal, anà cobrint els cossos amuntegats, primer dels nens i els homes, després el tel de colors s’anà menjat l’últim sospir.
Durant dos dies amb les seves nits, el barret va anar brollant, brollant, fins arribar a cobrir tot l’envelat, que, ple a vessar, s’anava inflant, inflant… fins que de sobte va explotar.
I el barret seguia escopint aquell confeti mortal que tapava cases, horts… i deixava sense alè animals i plantes.
Tot el poble va quedar en silenci. Llavors, a punt d’alba, un vent fred del nord començà a bufar amb fúria, deixant al descobert els cossos sense vida dels malaurats espectadors i el barret de copa negre, que continuava expandint el seu cruel contingut, es va enlairar cap a l’infinit. Amunt, amunt…
Roser Burgués
