Aquestes entitats, com l’església catòlica, estan interessades en adoctrinar els infants i joves, en aquest cas amb el més pur i dur neoliberalisme econòmic. No és l’economia del «compte de la vella» que la meva àvia em feia viure dia sí i altre també, no. És l’economia que mitifica els diners i els utilitza com a poder absolut a favor d’una societat que fa créixer la quantitat de pobres al mateix que els rics cada volta ho són més.
En qualsevol cas, aquesta parida no ha sigut iniciativa de l’autoritat docent, responsable de la formació de futurs ciutadans; ha sigut decisió dels organismes econòmics, públics i privats. Sí, aquells que porten a l’esquena la culpabilitat d’haver cobert de fang, tarquim i misèria milions de ciutadans creant una exagerada desigualtat social i econòmica.
El ministre Wert, aquell que està més verd que un suc d’herba, calla i atorga, o potser siga el promotor. Prenguem nota per veure quina d’aquestes empreses impulsores el contracta quan es quede sense feina. Mai no he vist tan clar la causa efecte de les portes giratòries.
Un reportatge de Jordi Évole ens mostrava una lliçó directa en una escola on els alumnes prenien bona nota de quines despeses eren prioritàries –les que no podien deixar d’atendre– i quines calia prescindir. Encara que sembla mentida, les despeses de queviures alimentaris era una cosa secundària. Era prioritari –deien– pagar les hipoteques i els interessos dels préstecs als bancs. No es prioritzaven les despeses d’alimentar adequadament els infants, ni dotar bé l’escola, ni la sanitat, ni la cultura; etc., això era pecata minuta.
No es fa una pedagogia apropiada als joves de les despeses que s’han balafiat en fórmules i curses de cotxes, en mastodonts locals per representar òpera, en estrafolaris parcs infantils a Benidorm, en aeroports sense avions, en franquícia de targetes per gastar el que vulguin els executius que bufen al brou fred, i tantes d’altres despeses que han deixat en fallida tècnica a institucions públiques.
El pitjor de tot açò és que aquesta educació financera, tot i que és opcional, l’han declarada matèria principal a l’ensenyament reglat i han hagut de prescindir d’altres assignatures considerades per ells poc importants com és la filosofia. No pot haver-hi un nivell més baix.
El destrellat dels governs que patim creix cada dia i, malauradament, em fa la impressió que la ciutadania solament està preocupada –com si no passara res– per la pèrdua de la societat del benestar. Sí, allò que ens van oferir com una bicoca i ara ens hem adonat que era una piruleta apegada amb saliva. Segons el meu parer, alguna cosa més greu que el benestar estem perdent. Estan fent-nos acceptar com a l’adequat un sistema econòmic que beneficia solament un sector molt reduït de la societat. Volen rentar-nos el cervell, privant-nos de la llibertat de pensament; d’esperit solidari; de consciència de poble; de no ser capaços de ser crítics i posar en qüestió els seus interessos; etc.
No voldria perdre l’esperança ni ser catastrofista; però, hem arribat a un punt molt perillós que caldrà dir prou. No sé com, però cal respondre d’una manera enèrgica aquest delictiu i subtil terrorisme d’Estat que ens podria dur a un lloc de difícil tornada. Encara estem a temps.
