En aquests darrers dies, probablement per disposar d’una sensibilitat major després d’haver assistit a festivals com Dones I cinema i Human fest, molt atents ambdós a la condemnada situació de la dona, he anat sent testimoni d’apoderaments de dones, empobriment total –si feia alguna falta– de masclistes, desigualtats sense conte, reivindicacions del respecte, etc.
Front a una situació absolutament insostenible, amb grans diferències entre homes i dones, he tractat d’adoptar la definició de persona, deixant de costat el gènere, l’educació, les oportunitats laborals i un altre llarg etcètera. Si almenys quedara –influències cristianes– la remota possibilitat d’entonar un mea culpa (“por mí y por mis compañeros”, deia el joc infantil, dels pocs que podíem jugar xiquets i xiquetes), un poc avançaríem.
Front a una situació absolutament insostenible, amb grans diferències entre homes i dones, he tractat d’adoptar la definició de persona, deixant de costat el gènere, l’educació, les oportunitats laborals i un altre llarg etcètera. Si almenys quedara –influències cristianes– la remota possibilitat d’entonar un mea culpa (“por mí y por mis compañeros”, deia el joc infantil, dels pocs que podíem jugar xiquets i xiquetes), un poc avançaríem.
En pel·lícules com Campeones invisibles, Boconas, Visions of female masculinity o Sands of silence/Waver of courage i en diversos col·loquis i encontres he trobat patent el detestable domini de l’home en una societat anomenada hetero-patriarcal amb el corresponent menyspreu cap a la dona. Només –com en la resta– una actuació conjunta, solidària i social, de tots i totes, front a aquestes desigualtats i convenciments farà possible un món nou. Passant per l’educació, per les aules.
Mentrestant, la major part dels mitjans de comunicació i les anhelades poltrones tenen color masclista: directors, presentadors, programadors, pel·lícules… Segurament, com diu el paràgraf anterior, les solucions exigeixen actituds conjuntes i revolucionàries, com en la resta. I també s’han de deslindar –com en les pel·lícules, llibres, exposicions, com en tot allò que tinga a veure amb la cultura– les persones que veritablement lluiten per uns principis indiscutibles d’aquelles altres que amb prou faenes fingeixen una renovació. Sabem de molts i de moltes que no creuen vertaderament en allò que fan i diuen. Antigament, es deia allò de “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”, senzillament odiós, i ara cal desvetllar si darrere d’una gran dona hi ha un gran home o els seus interessos. La política, els mitjans de comunicació, les empreses, les escoles, el cinema, la cultura, i tota la resta, estan farcits d’exemples de dones de palla, aquells floreros que en una altra vida ens va tocar patir. Potiches, diuen els francesos. François Ozon va fer una gran pel·lícula que va passar desapercebuda. També ho feren Margarette von Trotta i Laura Maña. I moltes altres. També és causalitat que El hombre de paja, de Pietro Germi, siga una bona pel·lícula i La mujer de paja, de Basil Dearden, un melodrama pèssim.
