Aquesta actitud del franquisme guanyador podria comparar-se amb els antecedents que alguns l’han relacionat amb la societat feudal. Potser també tinga alguna cosa a veure la cultura de la Contrareforma que negava qualsevol aventura intel·lectual seriosa. Si peguem una lleugera ullada al sistema social dels darrers segles, trobarem una societat impregnada d’educació culturalment catòlica, monàrquica, amb evidents reminiscències feudals, i moralment dirigida i controlada per l’Església. Una societat que no s’adonava de les limitades llibertats que tenia fins que no va arribar el segle XIX quan aquell sistema va petar i el règim republicà va encetar noves formes de gestió política. El vell sistema havia sigut assumit per tots, tant per les classes privilegiades que se’n beneficiaven com per les més desafavorides, que van arribar a creure’s de debò que el sistema era d’origen natural inventat i mantingut pel mateix Déu. La Revolució Francesa va qüestionar aquest sistema d’una manera tan radical que el va ferir de mort, principalment quan va proposar un altre concepte social on tots els ciutadans eren en principi iguals. No cal dir que allò fou el començament d’una nova manera d’esbrinar nous camins que podrien conduir-nos a una utòpica revolució que dia a dia havia d’anar fent-se.
Aquestes “infidelitats” que cometeren els republicans són les que el franquisme utilitzava d’ençà el 1939 per fer depuracions. A més, va criminalitzar el sistema republicà i tots aquells que van creure en ell i decidiren donar suport des de les institucions o des de les urnes. Una actitud ideològica que demostra clarament, a més del seu tarannà intolerant, dogmàtic i autoritari, la defensa d’aquell vell sistema de desigualtats i privilegis. La campanya franquista de depuració de funcionaris i polítics anava per aquest camí. Les vexacions que la immensa majoria va patir no solament en ser acomiadats del treball, també renunciant a les seves conviccions i optant comportaments submisos, retrata el que defensava el nou règim feixista. Cal dir que la depuració de funcionaris són els menys traumàtics; molts altres foren afusellats, empresonats, o exiliats.
Cal dir que en molts casos eren plecs de càrrecs i descàrrecs verbals i no han quedat papers escrits, però en altres casos ha quedat documentació que ens ha fet veure de quina manera s’abordava el tema. A més a més, en la majoria de casos es buscava la presència de testimonis que avalaren el plec de descàrrec que sempre havia de ser el de dos membres de la Falange, el rector del poble o algun frare amic o parent. Un testimoni concret de petició d’avals per un barber andalús de la CNT, Jesús Plaza, són les dues cartes d’un frare franciscà escrites des de Guatemala; una dirigida al nebot barber empresonat a Astorga i una altra a la núvia d’aquest. Tots dos havien demanat al frare un aval perquè el presoner fóra posat en llibertat o acurtada la pena. En aquest cas, com pot veure’s, la intervenció del frare fou més que nul·la, perquè va haver de suportar 2.066 dies de presó i de treballs forçats. Estança real de presó per damunt de la mitjana dels que eren condemnats a 30 anys com Jesús. Sabem que en alguns pobles eren els propis rectors els qui feien d’acusadors, tot i que coneixem també algun cas que feia bonament el que podia.
