I això és el que està passat ara en el món de la política espanyola com a resultat de les passades eleccions generals del 20 de desembre, on aquells que deien que havien guanyat —i ho repeteixen com un mantra en la seua accepció més neuròtica—— resulta que no han guanyat, o no han “guanyat prou” —que és com no guanyar—; i aquells que semblava que havien perdut, mirant-ho des d’un altre angle, sembla que han guanyat alguna cosa i, com a tal, ho volen fer valdre.
Després hi ha uns que volien guanyar i no ho han fet tant com esperaven, però han aconseguit més que els que deien que havien guanyat, mentre que els que sembla que havien perdut, però no del tot, volien que guanyaren… El resultat és que uns per por i d’altres per pena, no saben com agafar-s’ho ni com parar a aquests tercers, que una cosa sí tenen ben clara: iniciativa i coratge per a tirar endavant on tenen molt a guanyar i poc a perdre: “las cadenas” —diria un castís.
I encara hi han uns altres que venien ben guapos i mudats, com de dia de festa major, tot preparats per a escudellar de la caldera i… ai las! Es van quedar ni dins ni fora, ni punxa ni clau… i ara estan veient-les venir.
En aquest tira-li garbes han passat dos mesos, on el “Maestro Rajoy”, tot emulant a Rafael Gayo (“prefiero una bronca a una corná”), feu una “espantà” d’antologia amb allò de l’encàrrec de formar govern… i així s’ha quedat, fent el “Tancredo” des d’aleshores. L’home no dóna ja per a molt més, amb la seua patètica queixa que ningú vol parlar amb ell.
Sánchez, del PSOE, en veure l’espantada, va dir: “Ara és la meua!” Perquè amb tota la baronia, savis, banderillers, picadors, “maestros” retirats i la “mantellina i pinta” esperant el seu escalabre per a presidir ella la processó, pegà un pas endavant, geni i figura —cal reconèixer-ho— i està intentant configurar una alternativa de govern amb vuits i nous i cartes sense lligar que, si ho aconseguira —cosa que no creu ningú— seria la rellet i deixaria tot el país bocabadat.
En eixes estàvem quan, a petició de Garzón, Sánchez —que per altra part sembla que ja té un principi d’Acord amb el Ribera de C’s— ha acceptat la negociació a quatre bandes (PSOE, Podemos, IU i Compromís) en un desafiament que sembla allò del “Más difícil todavía”, però aquest xicot sembla que li tira igual per l’esquerra, per la dreta o pel mig: juga a pilota, toreja en la plaça, encistella en basquet i encara venta allò tan valencià del “Bombeja Agustinet”, que traduït al castellà seria allò del JM Belauste: “A mí el pelotón, Sabino, que los arroyo!”
Ja veurem com queda tot açò… Una font de saviesa popular ben reconeguda a través dels segles són les faules d’Isop, un escriptor-esclau grec que va viure enllà pel segle VII abans de Crist i que construïa petites històries per aconsellar, moralitzar, reflexionar… sobre tot tipus de problemes, utilitzant gairebé sempre els animals com un punt de referència i/o inflexió. A nosaltres ens van arribar les seues faules a partir de la recopilació i reelaboració en castellà i en vers que d’elles feu el famós Samaniego, un basc del segle XVIII. Qui no coneix les faules de Samaniego?
D’entre elles hi ha una, coneguda com “El part de les muntanyes”, que potser siga el que pot esdevenir de tot l’enrenou de tanta conversa, negociacions de rebombori, encontres, desencontres i topetades de tota mena… Ja sabeu, a la faula d’Isop, després dels grans sorolls, terratrèmols i tremolaments de tota mena que espantaren tothom, les muntanyes, finalment, van parir un ratolí!
