Tot açò obria les possibilitats d’un canvi en profunditat al nostre ben fotut País Valencià on a l’esquerra del PSOE i per primera vegada hi havia la possibilitat d’aglutinar un procés unitari capaç de canviar la nostra dissortada i esquilada situació econòmica i social deixant el PSOE de frontissa sense més possibilitats que aquella del trinquet: als blaus o als rojos, amb tot el que això podria implicar per al seu futur… de figa flor o bacora.
Però arribats a aquest punt, l’esquerra valenciana, l’estatalista, l’entreverada i la valencianista, ha estat incapaç d’aplegar-se i fer un front comú i ha optat per decisió pròpia o “sobrevinguda”, per mantenir les seues respectives posicions de partit i mesurar forces, per damunt de l’interés general que com a poble necessitàvem… Caguendena, de puta pena, s’han deixat la faena a mitges i han tornat el bou al corral on possiblement es podrà refer i de segur tornarà a envestir. Segurament ja no correrà les places grans, però l’embolaran a molts pobles i continuarà la festa, o desgràcia, segons es mire.
L’esquerra ben esmicolada, han esdevingut “quadrilla” a falta de saber qui farà de “maestro” qui de “picaor”, el del “quite”, els “banderilleros” i algú es quedarà de “monosabio” en el carreró per a dur la botija quan faça falta… això sí, la música des del “tendido” continuarà tocant el “Xocolatero” i el Pepita Creus per continuar animant l’afició.
Malgrat tot, que no s’espante ningú, els processos històrics sempre han estat molt llargs i plens de dificultats. Els nostres dirigents —per anomenar-los d’alguna manera— no han estat a l’altura de les nostres necessitats; les organitzacions no s’han espolsat degudament de prejudicis, manies i elements negatius, no han trobat les persones de consens necessàries, els negociadors vàlids i per això s’ho han de fer veure — possiblement uns més que altres, però…
La primera resposta la donarà l’electorat a finals de maig, garbellant i posant a cadascú al lloc que li pertoca i de segur que hi hauran sorpreses, en positiu i negatiu, i a partir d’ací a continuar el combat de sempre. A la dreta ja han començat les mogudes grosses amb la transformació de “Ciutadans” en “Ciudadanos” i aquests, ja van a per totes. És la dreta —que no ho oblide ningú— però rejovenida i amb un cert trellat i saber fer que, mira per on, es van a cruspir a un PP atònit que per la seua beateria, sols espera ja un “miracle” com el del geperut de les coves de Vinromà, o ves a saber, sense capacitat de reacció al davant l’espenta d’aquests “modernos”… mentrimentres l’esquerra, de la seua banda estant, ha perdut la iniciativa i s’ho mira amb desconcert.
Collons quin panorama.
