Feis dies que els «homes del temps» ho anunciaven als mitjans informatius: es preveia una gran tempesta general de neu a tot el País, per al dia 26 de febrer a la matinada, nota després ampliada en l’aspecte marítim. Posteriorment es va concretar per TV3, pel mateix responsable general de la Generalitat, en els temes de prevenció d’accidents, demanant a la població que, encara que la Meteorologia no era una ciència exacta, no es fessin sords a aquests anuncis de prudència: que no agafessin el cotxe, i que prenguessin tota mena de precaució.
Pràcticament el vaticini es va complir al peu de la lletra, però les encertades paraules del representant de la Generalitat, no van ser escoltades per bona part de la població. Veiem-ne alguns exemples.
El dia 26, tal com s’havia dit, tot el paisatge era blanc, seguia nevant, i un ha de callar per no ser cursi, i recordar-se d’un 18 de febrer de molts anys enrere, quan per primera vegada va veure i tocar la neu, i que el mestre d’escola li fes escriure una frase que encara recorda: «El brillo de la nieve es tan intenso, que hiere los nervios ópticos». Callo i penso en l’avui i faig esforços per intentar comprendre uns il·lusionats, però molt atrevits, pares que veient que a mig matí, la neu havia fet una petita pausa, amb un optimisme imprudent i irresponsable, des de poblacions de cota baixam van decidir agafar el cotxe i els fills per anar a muntanya a gaudir de la bellesa de la neu, sense tenir en compte que el perill no havia acabat i seguia nevant intensament.
I així és com a mitja tarda, la TV ens informa que a les muntanyes de Prades es troben 60 vehicles bloquejats per la neu. I, al mateix temps taponant l’entrada a les màquines lleva-neus. La TV també ens diu que hi ha molts equips de Mossos i voluntaris treballant en el seu rescat i que tenen previst que a les 9 del vespre tenir acabat aquell caos provocat per la frivolitat d’uns pares sense massa cap. Anem a un altre cas.
S’havia avisat també de temporal marítim. No obstant això, una «escola» de patrons de vaixells a vela organitza una sortida de pràctiques amb alumnes de l’esmentada escola. El temporal no es fa esperar. Passen les mil i una. Se’ls trenca el timó. Durant 6 hores van estar a la deriva. No se’n surten i llancen el SOS. Tothom hi corre. Són tornats a port. La TV els espera i parla amb l’atrevit responsable de la sortida i de la nau. Pel que es veu mullat de cap a peus i embolcallat amb mantes i barnús, xuleta i altiu, respon que no han infringit cap llei ni cap dret. La culpa és del mar, diu sense assumir cap responsabilitat. M’hauria agradat sentir, o veure, la cara d’algun dels nois-alumnes que havien patit 6 hores d’angoixa anant a la deriva. Sortosament en els dos casos, no s’havien de lamentar desgràcies personals.
El gir dramàtic el troben en els dos fets següents: A la zona fronterera entre Tarragona i Castelló tres persones, dues dones de 45 i 50 anys i un home, surten el dia fatídic a fer senderisme. Els arreplega la tempesta de ple. Es perden, el company desapareix. Elles, per mitjà del mòbil, demanen auxili. Els que reben la trucada es mouen i organitzen el rescat. Hi ha dubtes del lloc. Intenten parlar amb les dues dones, però quelcom tràgic ha ocorregut. El mòbil resta mut. Al dia següent les dues senderistes són trobades mortes. El fred i la gelor de la neu els ha pres la vida. Han pagat ben car el seu afany d’aventura. El seu company és trobat amb vida. Té símptomes de congelació, però sembla que se’n sortirà.
Una altra notícia fatal. Un afeccionat a la pesca amb canya, surt sense pensar-s’ho gens, a practicar el seu esport. Es planta en un punt alt de la costa gironina. Però les onades són altes, fortes i atrevides, una d’elles l’engoleix mar endins. Quan s’escriuen aquestes línies encara no s’ha trobat el seu cos.
D’aquesta crònica en podríem concretar que la majoria som… Com ens podríem definir…? Irresponsables? Agosarats? Incívics?
Crec que ens ho hauríem de plantejar seriosament.
Pràcticament el vaticini es va complir al peu de la lletra, però les encertades paraules del representant de la Generalitat, no van ser escoltades per bona part de la població. Veiem-ne alguns exemples.
El dia 26, tal com s’havia dit, tot el paisatge era blanc, seguia nevant, i un ha de callar per no ser cursi, i recordar-se d’un 18 de febrer de molts anys enrere, quan per primera vegada va veure i tocar la neu, i que el mestre d’escola li fes escriure una frase que encara recorda: «El brillo de la nieve es tan intenso, que hiere los nervios ópticos». Callo i penso en l’avui i faig esforços per intentar comprendre uns il·lusionats, però molt atrevits, pares que veient que a mig matí, la neu havia fet una petita pausa, amb un optimisme imprudent i irresponsable, des de poblacions de cota baixam van decidir agafar el cotxe i els fills per anar a muntanya a gaudir de la bellesa de la neu, sense tenir en compte que el perill no havia acabat i seguia nevant intensament.
I així és com a mitja tarda, la TV ens informa que a les muntanyes de Prades es troben 60 vehicles bloquejats per la neu. I, al mateix temps taponant l’entrada a les màquines lleva-neus. La TV també ens diu que hi ha molts equips de Mossos i voluntaris treballant en el seu rescat i que tenen previst que a les 9 del vespre tenir acabat aquell caos provocat per la frivolitat d’uns pares sense massa cap. Anem a un altre cas.
S’havia avisat també de temporal marítim. No obstant això, una «escola» de patrons de vaixells a vela organitza una sortida de pràctiques amb alumnes de l’esmentada escola. El temporal no es fa esperar. Passen les mil i una. Se’ls trenca el timó. Durant 6 hores van estar a la deriva. No se’n surten i llancen el SOS. Tothom hi corre. Són tornats a port. La TV els espera i parla amb l’atrevit responsable de la sortida i de la nau. Pel que es veu mullat de cap a peus i embolcallat amb mantes i barnús, xuleta i altiu, respon que no han infringit cap llei ni cap dret. La culpa és del mar, diu sense assumir cap responsabilitat. M’hauria agradat sentir, o veure, la cara d’algun dels nois-alumnes que havien patit 6 hores d’angoixa anant a la deriva. Sortosament en els dos casos, no s’havien de lamentar desgràcies personals.
El gir dramàtic el troben en els dos fets següents: A la zona fronterera entre Tarragona i Castelló tres persones, dues dones de 45 i 50 anys i un home, surten el dia fatídic a fer senderisme. Els arreplega la tempesta de ple. Es perden, el company desapareix. Elles, per mitjà del mòbil, demanen auxili. Els que reben la trucada es mouen i organitzen el rescat. Hi ha dubtes del lloc. Intenten parlar amb les dues dones, però quelcom tràgic ha ocorregut. El mòbil resta mut. Al dia següent les dues senderistes són trobades mortes. El fred i la gelor de la neu els ha pres la vida. Han pagat ben car el seu afany d’aventura. El seu company és trobat amb vida. Té símptomes de congelació, però sembla que se’n sortirà.
Una altra notícia fatal. Un afeccionat a la pesca amb canya, surt sense pensar-s’ho gens, a practicar el seu esport. Es planta en un punt alt de la costa gironina. Però les onades són altes, fortes i atrevides, una d’elles l’engoleix mar endins. Quan s’escriuen aquestes línies encara no s’ha trobat el seu cos.
D’aquesta crònica en podríem concretar que la majoria som… Com ens podríem definir…? Irresponsables? Agosarats? Incívics?
Crec que ens ho hauríem de plantejar seriosament.
Nicasi Camps
