Quan Vicentico, el fill de la so Serafina, va tornar de Cuba, el carrer de Borrull es va commoure.
Al voltant de la petaca de Vicentico, sempre plena de picadura de l’Havana, s’amuntonava la xicalla del barri, ansiosa d’enrotllar cigarrets i escoltar unes històries estupendes amb una credulitat sorprenent.
–En Matanzas tuve yo una mulatita que quería nos casáramos lueguito… lueguito. Tenía millones. Pero yo no quise, porque me tira esta tierresita.
I això era mentira. Sis anys havia estat fora de València i deia haver oblidat el valencià, i això que «le tiraba la tierresita». N’havia eixit amb llengua i tornava amb un merengue fos, a través del qual les paraules prenien el to apegalós d’una flauta melancòlica.
Pel llenguatge i les mentiroles de grandiositat amb què sorprenia la xicalla, crèdula, Vicentico era el sobirà del carrer, el motiu de conversa de tot el barri. La casaqueta de fil ratllat amb rojos vius que portava, el bonet de caserna, el mocador de seda al coll, la banda daurada al pit amb el canut de la llicència, el rostre descolorit, el bigotet punxegut i la calça romana de corista italià s’havien instal·lat en els cors de totes les xicones, i els feia bategar amb un estrèpit només comparable al fru-fru de les faldes de percal emmidonades als baixos fins a ser cartó que portaven.
La senyora Serafina estava orgullosa d’aquell fill que li deia «mamá». Ella era l’encarregada de fer saber a les veïnes les onces d’or que Vicentico havia portat. I al nombre que deia, ja prou exagerat, la gent afegia zeros sense remordiment. De més a més, es parlava amb respecte supersticiós de cert paperot que guardava en el qual l’Estat es comprometia a donar tant, si canviava de fortuna.
No era gens estrany, per tant, que un home de tantes qualitats, envoltat de l’ambient de la popularitat i posseïdor de seduccions irresistibles, fera embogir a Pepeta, la Bona Mossa, una vaca brava que de matí revenia fruita al mercat i, amb falda cuirassada, mocador de pita, patilles als pols i puntes de bandolina al front, passava la vida a la porta de sa casa, tan disposada a arrapar-se amb la primera veïna com a alterar tot el carrer amb algun dels seus escàndols de xicona grossera.
La gent considerava naturals i justes les relacions, cada vegada més íntimes, entre Vicentico i Pepeta. Eren la parella més distingida del barri i, de més a més, abans que ell se n’anara a Cuba ja es murmurava si hi havia alguna cosa entre ells.
El que ja no era tan clar per a la gent és el que va dir el Menut, un xiquet esquifit i viciós que feia faena a l’escorxador repartint la carn. Un pillastre amb la mirada guerxa i grans flocs de cabells a les orelles, que sempre anava tot arreu i de qui es murmurava que, més d’una volta, havia furtat borregos sencers.
Pepeta estava boja. Només una capritxosa com ella podia haver suportat dos anys la gelosia pesada i les exigències tiràniques d’un bergant rabiós al qual, ella, amb el braç potent de bona mossa que tenia, era capaç de desfer-li la cara d’un revés.
I ara estava a punt de succeir alguna cosa. Aixina a espai! Ho endevinaven els veïns només de vore a Menut, qui, amb aspecte de gos abandonat, passava el dia bambant pel carrer, pel cafetí de Panxabruta o per davant de ca Pepeta. Sempre brut, amb la samarreta llistada de blau i la brusa al coll impregnades de la pudor de la sang seca.
Ja no repartia mardans als carnissers de la ciutat, oblidava el carret runós que duia i, embrutit per la sorpresa, en voler omplir el que li faltava, només sabia que beure àguiles al cafetí o anar darrere de Pepeta, humil, covard, encollit, expressant-se més amb la mirada que amb la llengua. Però ella ja estava desperta. On havia tingut els ulls? Ara li pareixia impossible que haguera volgut a aquell bèstia brut i borratxet. Quin abisme entre ell i Vicentico! Una figura de general, un xic molt graciós en la parla, que cantava guajires i ballava el tango com un àngel i que, al cap i a la fi, si no tenia milions i una mulata… ja se sabia que era perquè «le tiraba la tierresita».
Ella s’indignava en vore que aquell pillastre, encara folrat en l’engrut de la carn morta, volia que continuara el que només havia sigut un capritx, una condescendència compassiva… Hala, a pastar fang! Fins que no deixara de manifestar el seu afecte amb sarpades i deprenguera a dir-li «flor de guayaba!» i «mulatita!», com l’altre, que no s’arrimara. La bona mossa va ser inflexible. Va acabar no escoltant i, des de llavors, el carrer de Borrull va tindre un ànima en pena: el Menut.
A les nits d’estiu, quan la calor feia eixir a les famílies al carrer i es formaven rogles entorn dels sopars servits sobre tauletes de sabater, la gent veia passar el gelós xiquet, amagant-se en l’ombra, misteriós i fatídic com un traïdor de melodrama.
L’aparició terrorífica passava unes quantes vegades davant de la porta de ca Pepeta i llançava mirades aterridores al rogle que feia la cort a la bona mossa. I després, es dissipava per un escotilló: el cafetí on el Menut, com un nou Prometeu, lliurava les seues entranyes a les rampants arpes de les àguiles alcohòliques. Quines nits! Els nous amors de Pepeta tenien la vorera per escenari, i per coral, aquell grupet on sonava l’acordió i ella rebia honors de reina festejada. Al seu costat, la mare, una vella insignificant que no deia quec sense rebre un grunyit de Pepeta.
El carrer, torrat tot el dia pel sol, revivia amb les primeres bufades de la nit. Els fanals tenebrosos, les cares dels quals pareixien pintades a la paret amb almànguena, ho deixaven tot en una fresca penombra. A les portes destacaven les taques blanques de la gent, lleugera de roba; dels balcons queien gotes rítmicament en arruixar les plantes; en cada balustrada es veia una botija, i, de dalt, d’aquell cel fosc que pareixia un llenç arnat on es transparentava una llum llunyana, descendia un bufit humit que reanimava la terra, i li arrancava sospirs de vida.
En quasi totes les portes sonava l’acordió amb una melancolia cridanera, la guitarra amb rascades somiadores i el cant desentonat i estrident a l’uníson. Alguna vegada, pels cantons, esclatava una tempesta d’udols: l’estrèpit de la lluita cos a cos. Els antipàtics gossos xatos xocaven els amenaçadors caps de foca fins que un colp de cadira d’algun veí de bona voluntat els aüixava.
Als rogles encetaven melons d’Alger ben grossos, afonaven les boques en tallades en forma de mitja lluna, es feien la cara plena de suc roig; estenien els mocadors arrugats per davall la barba per no tacar-se, i, finalment, la gent, amb el ventre unflat d’aigua, se sumia en una beatitud dolça, escoltant com si foren melodies angèliques els arraps dels acordions.
I a eixa hora de digestió líquida, en cantar el sereno les onze i estar els rogles d’allò més animats, era quan, des de lluny, la llum difusa dels fanals marcava alguna cosa que s’aproximava balancejant-se, traçant zig-zags com una barca sense timó, amollant una àncora ben grossa a cada cantó.
Era el pare de Pepeta que, amb la gorra desmaiada i el mocador d’herbes en una mà, tornava de la taverna. Saludava la reunió amb tres grunyits, menyspreava les insolències de la filla i s’adinsava, per fi, en la foscor de sa casa, alhora que maleïa els arrendadors, avars, que, per molestar els pobres, fan sempre les portes estretes.
En aquelles hores de comboi compartit, enmig del carrer, acariciats per l’efusió de tots els veïns, es deien amoretes aquell presumit i Pepeta. Ell, apegalós, parlant-li a cau d’orella. Ella, greu, estirada i seriosa, serrant els llavis com si estiguera ofesa. Perquè una xica que es respecta ha de posar sempre a la parella cara de gos. Els hòmens són molt presumptuosos i si arriben a comprendre que hi ha una dona enamorada d’ells…
I, mentrimentres, la pobra ànima en pena a la portes del cafetí, amb la gola abrasida per l’alcohol i amb l’ai al cor, sentint de prop les brometes dels amics i, de lluny, les cançons del rogle de Pepeta: uns fragments de sarsuela repetits amb una monotonia angoixant.
Que pesats que eren els amics del cafetí! Que Pepeta ja no el volia? Bé, dóna-li marge… Que ell era un xiquet i li faltava això i allò? D’acord. Però encara no havia mort i temps li quedava per a fer alguna cosa. De moment, a Pepeta i al cubano se’ls passava per baix cama… Ella era una carassera i ell un bragasses amb parla de xiquet i perruca rulla. Ja li arreglaria els comptes… A vore, tio Panxabruta, una altra àguila de petroli refinat. Del que hi ha al racó, en la bóta temible que ha enviat al cementeri tres generacions de borratxos.
I el ventet fresc, que feia onejar la cortina llistada de la porta, feia entrar tots els sorolls del carrer a l’ambient del cafetí, carregat de la calor del gas i els bafs alcohòlics.
Ara cantaven a l’uníson a ca Pepeta:
«Vente conmigo y no temas
estos parajes dejar…»
Li endevinava la veu, rígida i freda com sempre. I l’altra, aguda i mimosa, la del cubano, que deia «vente conmigo» amb una intenció que al Menut li arrapava el pit. Així que, «vente conmigo», eh? Redéu! Aquella nit hi hauria foc al carrer de Borrull.
I va eixir tot fort fora del cafetí, sense cridar l’atenció dels bevedors, acostumats a eixes eixides tan nervioses.
Ja no era una ànima en pena, anava directament a un lloc: a aquell rogle maleït que tantes nits havia sigut el seu turment.
–Tu, cubano, escolta.
Moviment de sorpresa, d’estupefacció. Va callar l’orguenet. Va cessar la coral. Pepeta alçà ferament el cap. Què volia aquell pillastre? Hi havia per allí algun mardà per a furtar?… Però les insolències no li van servir de res. El cubano s’alçà i s’estirà amb fanfarroneria la levita de fil.
–Me paese… Me paese que ese muchachillo se la va a cargar por torpe.
I, a pesar de les protestes i consells de tots, se’n va eixir del rogle.
Pepeta s’havia asserenat. Podien estar tranquils, ella ho assegurava: no arribaria la sang al riu. El Menut era un milhòmens que no valia un paper de fumar i si s’atrevia a fer els primers passos, ja li llevaria els mocs l’altre.
Vinga, a cantar! No havia de torbar-se la bona harmonia per un peça com eixe.
I la tertúlia va reprendre el cant dèbilment, de mala gana, mirant de reüll aquells dos plantats vora el riuet cara a cara.
«…que la que aquí es prima donna
reina en mi casa será…»
Però, en fer una pausa, es va sentir la veu del Menut, que deia lentament, amb ràbia i accentuant les paraules com si les mastegara:
–Tu eres un morral. Sí, senyor, un morral.
Tots es van alçar, rodaren les cadires, caigué l’acordió a terra tot fent un gemec, però, tot i que hi anaren corrents, ja era tard.
S’havien agarrat com a gats rabiosos, es clavaven les ungles al coll, s’espentejaven, s’esvaraven amb les corfes de meló d’Alger i es llançaven blasfèmies brutes.
I el cubano, de sobte, va tentinejar i tot seguit va caure com un sac de roba. I, en aquell moment, es va esvair la melositat antillana, el llenguatge de la infància reaparegué junt amb la desgràcia:
–Ai, mare meua! Mare meua!
Es retorcia per terra com una sargantana partida en dos, s’agarrava el ventre on havia sentit la fulla freda de la faca, comprimint instintivament l’esgarro bàrbar per on aguaitaven els intestins tallats que degotaven sang i immundícia.
Corria la gent des dels dos caps del carrer a amuntonar-se al voltant del caigut, sonaven xiulits des de lluny, instantàniament s’ompliren els balcons. I en un, la senyora Serafina en camisa, despentinada, sorpresa en la primera sonada pel crit del fill, pegava crits instintivament, sense conéixer encara la immensitat de la desgràcia.
Pepeta es retorcia amb convulsions epilèptiques entre els braços dels veïns, avançava les ungles de fera enfuriada i, en no poder arribar fins al Menut, l’escopia a la cara sempre els mateixos insults amb veu estrident, esgarrada, que despertava tot el barri:
–Lladre! Bèstia!
I l’autor de tot era allí, sense pegar a fugir, amb l’estampa trista i desnerida, el coll escorxat per unes quantes arrapades, el braç dret tenyit de sang fins al colze i la faca, en terra, vora els peus. Tan tranquil com quan degollava bestiar a l’escorxador, sense estremir-se en sentir als muscles les mans de la policia, amb un somriure que li endoblegava lleugerament els extrems de la boca.
Va eixir al carrer amb els braços lligats a l’esquena i la brusa damunt, la cara innoble plena d’arraps, parlant amb l’escorta municipal, satisfet en el fons perquè la gent s’amuntonava quan passava, com en l’entrada d’un personatge. Quan va passar per davant del cafetí va saludar amb altivesa els amics, els quals, sorpresos, com si no hagueren presenciat el succés, li preguntaven què havia fet.
–Res. Coses d’hòmens.
I content amb la seua sort, recte i triomfal, va seguir el camí de la presó, acollint l’infeliç les mirades curioses amb la prosopopeia de l’estupidesa satisfeta.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
