Seixanta anys després i uns quants mesos… La Fundació SGAE va organitzar, entre el 3 i el 5 de març, en col·laboració amb l’ACE, AISGE i l’Ajuntament de Salamanca, uns encontres de professionals del cinema espanyol –de Piluca Baquero a Inés París, passant per Mireia Ros, Lola Salvador, Ana Amigo, Nieves Maroto, Marisol Carnicero…; de Pérez Millán a Pérez Estremera, José Luis Cuerda, Antonio Hernández, Luis Ivars, passant per periodistes, estudiants, productors, guionistes, etc.- que es definiren, principalment, com a avantsala del Congrés de Cinema que van preparant i que s’evidencia, com les xarrades d’aquesta cita, tan necessari com urgent, més encara quan la ineficàcia política de molts dirigents continua sent un fet i el raquitisme cultural -que ens ho diguen als valencians- campa a tot plaer.
Molts, i diversos, són els problemes de la producció d’imatges en un univers controlat arbitràriament pels desconeixedors de costum. En unes ocasions perquè la legislació, els legisladors, les lleis i les solucions administratives no assumeixen el seu fonamental paper (una de les potes), unes altres perquè els incompliments de televisions, publiques i privades, els exhibidors i els distribuïdors -d’aquests últims fretura el País Valencià- i la desbocada pirateria donen la sensació de passar olímpicament d’uns compromisos ineludibles. Clar que l’escola, la bona educació i la sensibilització de l’espectador no resulten gens alienes a aqueixa implicació social del llenguatge i la producció dels que tan poc se sap. Per cert, no oblideu i no tireu en sac foradat els sitgistes…
