Contes d’en Bosch 69 Millor callar III (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Tercera part
Un dia roí i encara no era tot. Molt pitjor que el tiet es refregués contra el pit de la mare a qui, tot i estar dins del galliner, li va sentir dir amb claredat:
—N’estic ben farta i no vull veure’t més. Hui, l’últim dia, saps?
—S’acabaran els diners —va dir Robert.
—I a mi què? Tant em fa els teus diners. Te’ls pots posar allà on et càpiguen.
—Al teu marit li agrada l’alcohol. I fa unes collites molt fluixes.
—Desvergonyit. No m’hi emboliques.
—Supose que has d’acceptar que les coses són així, no?
—Tu no ets home… Ets un mitja merda. Vés-te’n; no hi tornes —ella parpellejava molt.
—Tu matei, però sàpigues que tornaré i callaràs —diu ell que només pensa en les necessitats pròpies i interessos,
—Enganyes la teua dona i ella no es mereix això.
En algun moment, Eva va baixar de la rajola, va pujar les escales de pressa i va córrer fins la cambra amb la porta ajustada. Es va deixar caure al llit, com de costum a l’estiu, només es va tapar amb el llençol i es va quedar quieta amb les parpelles mig aclucades. Igual que d’altres voltes, en l’instant menys pensat va aparèixer la mare i es va asseure a la vora del llit. Tal vegada va voler plorar però va retenir el plor, ja que si ho haguera fet, en besar-li la galta, potser l’hi hauria mullada. Sense imaginar que la xiqueta l’havia espiat, la mare li va acariciar els cabells amb una mà, probablement la que havia mogut amunt i avall. La mà culpable, la de la vergonya. No va ser que Eva la ignorés, no; sols es va mantenir quieta malgrat les mosques impertinents, va creure saber per què plorava i va saber que el tiet Robert també li feia regals, però no eren tan bons. Per fi, va marxar la mare, prou furiosa. Podria assegurar que ploraria per deixar anar la desolació en algun racó que no permetés ningú sentir-ne els gemecs. La cosa segura era que totes dues posseïen secrets.
La xiqueta es va alçar i va fer com si no hagués sentit ni vist res. No calia embolicar més la troca. Va prendre la corda de saltar i se’n va anar a buscar les amigues. Juntes se’n van anar a refrescar-se a la riera, sota els oms. Van xipollejar espantant una granota i van discutir.
—Màrius serà el meu xicot i em farà molts petons —va dir l’amiga pèl-roja de manera intrusiva.
—Quan jo siga gran tindré estudis i tu no —va dir Eva.
—És clar, per això la mestra t’estima més que no pas a mi, sinó, ja pots contar el que tu faries, res de res bonica. Em sembla que ton pare no té molts diners i veurem si estudies —li va dir per fotre.
—M’ajudarà el tiet —va dir Eva, però per primera vegada va sentir que eixa ajuda no la satisfeia, la intranquil·litzava tot i saber que la mare confiava que pogués estudiar perquè no hi visqués com ells estaven vivint. Tornaria a visitar-lo? No s’ho podia treure del cap.
—Oh, és molt lleig eixe home i té els ulls tan foscos que espanten —va dir la pèl-roja.
—El pare em va explicar que el teu tiet de vegades l’ha contractat com a jornaler i li ha pagat malament —va intervenir l’altra.
—Per què no calleu ja! No vull discutir.
—Ni jo. Només vull fer-te veure que ell no és aigua clara —va dir i va saltar sobre les conclusions d’Eva,
—Potser és com tu dius. Però això fot segons t’ho diuen.
Continuarà
